02/07/2022

La sínia

2 min

"El país està trist”, “El país està desendreçat”, “La política catalana està en crisi”. Ho ha dit Jordi Pujol en la primera entrevista radiofònica concedida (a Josep Cuní a la Cadena SER) des de la declaració pública sobre la deixa del seu pare. Alguns negaran l’autoritat de Pujol per emetre judicis públics, després de les peripècies que tots coneixem. Però la seva capacitat per percebre les coses que passen (i que li va permetre estar dos dècades al capdavant del país) no es pot menystenir.

En un context mundial extremadament greu, en què l’ombra dels anys trenta –totes les distàncies guardades– emergeix com una advertència dels perills que correm, Catalunya viu entotsolada, donant voltes a la sínia, sense sortir de l’atzucac a què l’ha dut la ressaca de l’octubre del 2017.

Els discursos es repeteixen, cada cop una mica més descolorits en la mesura que la distància entre les paraules i la realitat s’amplia imparablement. La negativa a reconèixer els límits converteix en pura retòrica la insistència en unes promeses que estan fora de l’horitzó. Les baralles per les quotes de poder disfressades per la miserable dialèctica dels autèntics dipositaris de la promesa i els traïdors, devaluen la política i la redueixen a un ritual cada cop més buit.

Les màximes expressions d’aquest esgotament són el voluntarisme que jura de manera cada cop més aigualida que l’objectiu és a l’abast i que només falta la determinació; i la reiteració d’una retòrica provinciana –l’elefant i el problema català– que mira al món per un forat. Una actitud especialment ridícula en un escenari carregat de senyals –de la guerra a la immigració, de l’autoritarisme a la pèrdua de la noció de límits tant en els poders polítics com en els econòmics– que posen en evidència les mirades que no saben sortir dels espais en què ells mateixos s’han tancat.

Els senyals de cansament de la ciutadania són ja evidents. I és fàcil pronosticar que l’abstenció n’aixecarà acta aviat, fruit del desencant dels que viuen amb incomoditat les dificultats derivades de la incapacitat de la política de deixar de donar voltes a la sínia. I aquí la cultura i els mitjans de comunicació hi tenim molt a fer: eixamplant l’espai que la política redueix. I ampliant sense por la llista de preguntes que ens hem de plantejar. És la nostra raó de ser.