03/02/2023

Els Sims de Camper

2 min

L’expressió és una d’aquelles que delaten fins a quin punt el llenguatge triomfalista de la publicitat s’ha infiltrat en el periodisme: la Gomila de Camper. Faria riure si no fos, en el fons, totalment certa. Camper ha comprat una porció important de la zona de Gomila, a Palma, per construir-hi la seva pròpia utopia, una ciutat Camper en miniatura amb una pertorbadora coherència arquitectònica i cromàtica que projecta una visió de la vida urbana que a mi, personalment, em produeix la mateixa mescla de fascinació i terror que qualsevol altra quimera totalitària.

En el fons, el de Camper ja ho feia fa anys l’Obra Sindical del Hogar, amb la diferència que, en principi, això de Gomila serà una Corea per a pijos. De fet, en els meus deliris m’imagín els publicistes i dissenyadors de la marca fent un càsting entre els possibles propietaris -el preu ja és un primer filtre, clar-, escollint-los amb cura d’un en un perquè encaixin en l’estètica del conjunt i els valors de l’empresa, fins i tot refent algun matrimoni un poc descompensat o reubicant mascotes i fins i tot alguns fills, sempre cercant l’equilibri i l’harmonia, un Pantone humà precís. Temporalment, alguns d’ells podrien ser models o actors contractats, per donar un poc de vida al conjunt, fins que apareguin uns habitants reals a l’alçada del projecte. Fins i tot pot servir com a test. Provar diferents opcions. Mai saps el que cerques fins que ho tens davant. Un poc com la floristeria fake que hi ha ara mateix al cap de cantó del carrer de Robert Graves amb l’avinguda de Joan Miró, que sembla existir només com a maqueta a escala real per saber com quedaria el conjunt si una persona existent per un impuls genuïnament autònom decidís obrir una floristeria autèntica per vendre flors de veres.

Ja ho he dit, tot això són deliris meus.

Però més delirant és l’eufòria dels titulars dels periòdics i el frenesí classista que traspua tot el projecte. Una bogeria bessona de l’idealisme amb què, en el seu moment i amb uns altres amos, es varen projectar el passeig arbrat de la plaça d'Orson Welles, a Son Gotleu, o el passadís central de les cases de Corea. És possible que els Fluxà mai hagin passejat per cap d’aquests dos barris, però a mi m’encanta fer-ho i pens que hauria de ser obligatori que urbanistes i arquitectes hi fessin de tant en tant un tomb, a tall de dutxeta d’humilitat. Perquè cada quiosc amputat, cada cotxe abandonat amb els vidres rebentats i “A.C.A.B” pintat a esprai, cada angle mort ple de pixums on les ombres s’entreguen a actes tèrbols és un recordatori que, de la mateixa manera que es trenca “la barca de l’amor contra la vida quotidiana” (Maiakovski dixit), les utopies, totalitàries o no, solen pegar de morros contra l’anarquia del dia a dia, la trista i tendra misèria humana i la lletjor dels nostres cossos en descomposició.

Camper tendrà la seva Gomila i se n’omplirà les butxaques, però amb els anys la Gomila de Camper, a mesura que sigui habitada per persones i no Sims, per genteta mediocre i real com nosaltres, serà, com tot, pastura de les flames de la vulgaritat humana. I bé estarà.

Periodista
stats