Tornar. Tant si has marxat com si no. Perquè torna el curs en general després d’aquesta pausa analògica del mes d’agost amb les dades mòbils bullint. Encara que tu no l’hagis feta: l’ordre es posa a partir d’ara. Tot i que es permeti fer servir els pantalons d’anar d’excursió per anar a treballar. I les maleïdes xancletes. El ramat vam sortir corrents només tancar la porta de casa. Normal. S’han de veure les coses que encara no hem vist. Com? Has anat a X i no has dinat a Z? Sempre queden coses per veure. Però s’ha de sortir. I recorda que només pots tenir estrès postvacacional al setembre. Es parla massa poc de l’estrès prevacacional i, en realitat, és tan ofensiu un com l’altre. Si ens posem estrictes. Val més que ens hi posem perquè la llista de propòsits, després de marcar les torres de Pisa que ja hem aguantat, és llarga i ambiciosa. Un altre ritual clàssic de l’època. Riu-te’n tu del gimnàs. Rellegeixes la llista sencera i convoques, novament, l’esperit de la voluntat. A veure si aquesta vegada et concedeix el desig de treure’t la mandra de sobre i t’ajuda a deixar de comptar els errors que t’ombregen els encerts. També podem esperar a morir-nos i que els altres facin la feina de comptar-los. Com ja es fa. Obrim el meló de la separació de l’art i la vida. Tanquem-lo de nou. Ja no és temps de meló. Però a la merda la humiliació i el maltractament en nom del que sigui. Mal nom. Sempre és temps d’obrir. Com es pot separar la vida de la vida?
Tornem i ens reconnectem com si no ens haguéssim assabentat de res. Només de les dades turístiques que jo ja he oblidat cada vegada que miro de fer l’àlbum de fotos en paper. El clàssic dels clàssics de la llista que cada any cau. Ja no tenim fotos en paper. És una frase que et fa sentir vella. I viva. Nosaltres fèiem córrer el carret. Encara hi havia coses que crèiem que estaven a les nostres mans. Assegurar-te que una foto no la veiés ningú o fer-la tan borrosa que pixelada s’hauria descobert molt millor. Acumules les imatges al telèfon i quan mires què passa al món, ara que el món només ets tu i el teu viatge, et trobes amb més morts que el dia anterior i un cúmul de circumstàncies absurdes. Molts bous i molts imbècils, a les xarxes. Res de nou. De tornada hauríem de marxar d’aquest desgavell social, però sempre hi ha una excusa. T’assabentes de moltes coses que, d’altra manera, no sabries, et diuen. I et preguntes per què cal saber tantes coses si finalment l’estiu va començar cremant i ha acabat amb gel caient del cel. Sabem que hem fet tard i que ha arribat el dia que el canvi climàtic ja no és un concepte que es vesteix amb una pancarta en una manifestació. Si als catalans ens haguessin dit que la meteorologia acabaria per interessar a tothom hauríem pogut fer la independència a crits d’isòbares. Ara haurem de pensar alguna altra cosa. Hi pensem, encara? A la darrera enquesta del CEO surt que un 85% del personal veu positiu l’impacte del turisme i els Mossos treuen un notable.
De tornada et tornes a topar amb els que fan doble pirueta i tornen d’haver tornat de tot. Aquests fan mandra de la bona. No de la d’anar al gimnàs. Perquè hi ha qui viatja sense parar (en el sentit menys místic i al·lucinogen del terme) i no aprèn res. O és inadaptable. Com algun dels guiris que venen aquí i sopen a les 18 h, amb la connivència dels restaurants. Com es nota que no han passat mai gana viatjant per França i han acabat comprant una amanida insípida a l’Intermarché. Més enllà només es veu un desert de gent tipa i feliç.