El senyor de la panxa de pit-roig

“Tu convida’m a dinar i jo et posaré a Instagram”, diu. Ho diu amb veu greu i inflant la panxa de pit-roig, i el cellerista, el viticultor, el convida a dinar, perquè té por, perquè no s’hi vol enemistar, que escriu a La veu de Sant Kevin de Vallfosca, i si s’enfada, si et fa la creu... En realitat, no ens enganyem, ell no decideix qui surt i qui no surt al diari. Ell escriu a la secció de publicitat. La seva columna, Un buen caldo, és patrocinada. Qui vol sortir-hi paga i ell hi escriu, com si fos lliure, sobre la malolàctica, la fruita, l’olor de talc de roses (últimament sempre “troba” aquesta olor) i la d’enagos de monja, i la de “xupa-xup kojac”. És el reietó del petit regne: la pàgina, publicitària, del diari, el blog on es carrega els que no el conviden, la columna al setmanari de Sant Kevin de Vallfosca. Els whatsapps que envia als que no el conviden fan, si fa no fa, així: “Estic decebut. Convides alguna gent i a mi no”. Se’n riu de les dones que en parlen, de vi, de manera cruel i ridícula. Se’n riu des de la panxa de pit-roig i la malolàctica, sense entendre que en aquest món els homes que en saben, de vi, saben que les dones en saben, que n’hi ha moltes i que els cal un espai, potser al diari de Sant Kevin on ell pontifica des dels anys vuitanta.

Aquest hauria de ser un món de diversió, d’alegria, però gràcies a ell no ho és. Ell divideix entre els que estima (perquè li envien caixes) i els que no estima (perquè no n'hi envien). El vi mai hauria de ser un món elitista. Com els llibres, com la música. Hauria de ser un món d’amics, de plaer, de concordança, d’admiració, d’abraçades, no d’anar de gorra, no d’ensumar copes fent cara d’ensumar. Tothom l’espera amb els braços oberts i només cal que ell també els obri.