18/12/2022

Qui sent desafecció cap a qui?

Hi ha setmanes –com la passada i probablement la que comencem– en què la política s'enlaira. Però no per guanyar perspectiva i qualitat democràtica, sinó per anar-se’n pels núvols. Que desconnecta del ciutadà, per qui no sent cap afecte. Que es perd en aquella galàxia amb què ens amenaçava l’inefable ministre García-Margallo. Fins que torna a la realitat terrenal, per estavellar-s’hi. Tant apel·lar a “allò que importa a la gent” per acabar atrapats en allò que importa a la seva, de gent. Per quedar encapsulats en les lluites de poder partidista, en estratègies retòriques de vol gallinaci. O perduts en alçar cortines de fum, que de tan primes que són ho deixen veure tot. Quin ridícul!

Aquesta setmana passada, el desafecte polític cap al poble ha tingut més fronts que la guerra d’Ucraïna. Va començar amb Pedro Sánchez a Barcelona, tractant-nos amb la seva habitual condescendència, perdonant-nos la vida per haver resolt la crispació entre catalans. I l’ha acabada ell mateix decretant el final del Procés, advertint-nos que mai no ens autodeterminarem i que la fractura s’ha tancat. Com deia el president Pujol: “Qui s’ha cregut que som!”. Potser sí que ha aconseguit la rendició d’una part de l'independentisme –ell ho pot saber bé– i n’ha desmoralitzat una altra part, a més d’envalentir els independentistes penedits... Però reduir a una crispació social un desafiament plenament democràtic, que tenia el suport de la meitat dels catalans i que es fonamentava en el dret a l’autodeterminació de les nacions, és un insult a la dignitat de tots els catalans, també dels qui n’eren contraris. No entenc com som tan mesells, com no se li respon com caldria i com hi ha catalans que li riuen el menyspreu.

Cargando
No hay anuncios

I llavors el desafecte ha continuat amb l’esbatussada a les Corts espanyoles, amb aquestes acusacions de cop d’estat dels conservadors de dretes cap als conservadors d’esquerres. Perquè allò que s’hi va mig aprovar dijous passat, la supressió de la sedició, no passa de ser una certa acomodació al marc legislatiu europeu, però assegurant-se que desafiaments democràtics com el del Primer d’Octubre de 2017 no quedin fora del Codi Penal. Tant és així que diversos ministres han justificat, desvergonyidament, que eren canvis per tenir les eines per poder capturar l’exili polític, que ara té cobertura europea. ERC va haver d’emmascarar el seu suport a una reforma que confirma que l'1-O va ser delicte –va, d’acord, una mica menys delicte que abans– aixecant una cortina de fum sobre quines serien les condicions reforçades –en contra dels independentistes– d’un futur referèndum. Per què no haurien de ser els unionistes els qui haguessin de tenir un 55% dels vots? El problema d’ERC és que la seva cortina es va esfumar en pocs minuts. Tot el govern de Madrid li recordava que referèndum acordat, ni somiar-lo, reblant-ho amb les declaracions estel·lars d’Iceta allà i Illa aquí. La proposta d’ERC durava menys que allò de l’Acord de Claredat, una altra xutada de pilota endavant per no haver de jugar el partit.

Del galliner a Madrid en què fins i tot Arrimadas podia reciclar les notes fetes servir al nostre Parlament, no me n’interessen les picossades allà sinó la reacció miserable dels d’aquí, que, mentre que van contemporitzar amb les incursions jurídiques a la sobirania catalana del 2017, ara s’estiren els cabells amb les mateixes incursions allà on només reconeixen la sobirania.

Cargando
No hay anuncios

Aquests dies hem vist que el veritable problema de la política que ens afecta no és el populisme, sinó tot el contrari: l’enclaustrament en les lògiques de lluita de poder partidista. A la nostra política li manca veritat: modèstia en reconèixer els límits de la seva força, i honestedat per no barrejar fets, esperances legítimes i quimeres enganyoses. El problema no és la desafecció creixent del ciutadà cap a la política, sinó la desafecció rotunda de la política cap al ciutadà. Que no s’estranyin si desconnectem.