Selectivitat

Es fa difícil, aquests dies, no sentir empatia pels milers de joves que s’han hagut d’enfrontar als exàmens de Selectivitat. Són jornades complicades, esgotadores, de molts nervis i cabòries i apunts repassats a darrera hora. Personalment, recordo la sensació alienadora d’avaluació contínua, aquelles sales enormes i plenes d’al·lots entotsolats, capficats en els papers, traient comptes o omplint fulls i fulls amb redaccions d’història o de filosofia. Potser no hi ha altra manera de fer-ho, però no deixa de ser fatigós i embogidor: tota la feina dels anys de Batxillerat es veu culminada per un examen estandarditzat, i per l’humor i l’encert que l’alumne pugui tenir durant un parell de dies. 

No hauria de ser difícil, en un món ideal, anar a fer aquest examen i superar-lo airosament; tots podríem haver fet feina durant l’any i tenir-ho tot repassat i al dia. Però en el món real les coses no funcionen així; hi ha qui té gran facilitat per l’anglès o per les llengües; i hi ha qui aprèn matemàtiques com si fos la cosa més natural del món. També hi ha qui, ni anant a classes de repàs durant anys, és capaç de fer altra cosa que anar tirant, i sumar un aprovat, amb sort, rere un altre. I després hi ha aquella casta de superdotats extraterrestres, que treuen notasses sense ni parpellejar, com si més que anar a l’institut a aprendre coses noves hi arribessin per fer memòria d’una matèria que ja sabien, però que havien mig oblidat. 

Els estudis són una realitat terriblement desigual, tant o més que la que es dibuixa després, a la vida no lectiva. En una societat perfecta, els estudis haurien de servir per subvertir les jerarquies, per fer que, amb independència de la situació social de les famílies, els joves més aptes poguessin aspirar als millors llocs de feina i de reconeixement. Subvertir les classes socials a través dels estudis i el talent, de l’aplicació i l’esforç, del mèrit acadèmic. Si el sistema educatiu no fa això –i la Selectivitat és un pas inevitable en aquest camí– per a què serveix? Encara que tinguem la impressió (almenys en els càrrecs polítics) que els llocs decisius no els ocupen els més llestos ni preparats sinó els més barruts o endollats, hem de fer un esforç per donar a cadascú el que mereix, per molt que als més espavilats, en aquest país, sembla que només els volem als concursos de preguntes i respostes de la tele. 

Per molt que els estudis, és a dir, la cultura, hauria de refer la natura, i la fatalitat social de la desigualtat, sembla que només fa que transposar a les notes allò que naturalment ja ve donat: la desigualtat en les intel·ligències, i de les classes socials que poden gastar més temps i diners en els seus plançons. De res serveix fer la Selectivitat als al·lots si després no continua l’avaluació, la selecció, dels millors i més preparats, durant tota la vida. Avaluem l’excel·lència només d’aquelles coses innòcues, mentre que allò decisiu continua sent regit per la insensatesa i la mediocritat. Amb un examen a temps ens estalviaríem molts disgustos.