La Santa Inquisició
Fa uns dies, el coordinador d’Esquerra Unida a les Illes Balears, Juanjo Martínez, va dimitir arran d’unes acusacions d’abús sexual difoses anònimament a Instagram. No puc defensar-lo ni condemnar-lo perquè no sé què ha fet, com tampoc ho saben molts dels que el jutgen amb tanta seguretat.
He de dir que les denúncies anònimes tenen sentit: visibilitzen agressions que, d’altra manera, quedarien silenciades. La violència de gènere és una xacra que només l’any passat va costar més de 40 vides, moltes sense que la víctima hagués fet cap denúncia prèvia. Només això hauria de fer-nos repensar de dalt a baix el sistema judicial. És justament aquest fet el que fa que aquests espais, que ofereixen anonimat i suport, tinguin un cert sentit. A més, poden servir per denunciar pràctiques que, si bé no són delictives, sí que poden creuar la línia de la immoralitat. Recordem que no és el mateix el que és il·legal i el que és moralment reprovable: el judici penal, el polític i el social no són el mateix ni haurien de ser-ho.
Aquí és on cal preguntar-se com actuen els partits i sindicats que es denominen feministes en aquests casos. Girar la mirada quan convé no és coherent, i permetre determinats comportaments no hauria de ser la norma. El tema és complex: qui es presenta com a referent moral –com fa certa esquerra– eleva el llistó i corre el risc de decebre els seus votants. Quan la incoherència política es fa insostenible, què fem?
Tot això fa que em faci moltes preguntes.
El dubte més gran que em sorgeix és si ens hem passat de frenada. És a dir, té sentit atorgar veracitat absoluta i càrrega culpatòria a un conjunt de publicacions anònimes? En el cas concret que ens ocupa, no sabem qui hi ha darrere d’aquests comentaris a Instagram, ni si provenen de víctimes, terceres persones o simplement són opinions. A més, desconeixem quin criteri segueix qui recopila la informació i com verifica les acusacions. Per tant, ens trobem davant d’un escenari on la presumpció d’innocència queda en entredit, i això ens hauria de fer reflexionar. Si bé les denúncies anònimes poden ser una eina per visibilitzar situacions silenciades, també és important garantir un equilibri entre escoltar les víctimes i respectar els drets fonamentals de les persones acusades. En aquest context, és imprescindible preguntar-nos quin model de justícia volem.
En la nostra societat, agradi o no, la presumpció d’innocència depèn del context i de les proves. Laia Serra, fa un temps, reflexionava sobre aquesta qüestió a Pikara Magazine. Així, ella deia que “La presumpció d’innocència depèn de l’etapa en què cada investigació està, però també de les dades que tingui la periodista. No es pot afirmar que algú és un violador, però sí que se li atribueix a algú una agressió sexual i que hi ha unes dades que mostren que és una acusació amb fonament”.
Arribats aquí vull fer un aclariment. Trob que els ciutadans han de pensar el que vulguin, i és comprensible que molts celebrin que un polític amb actituds masclistes desaparegui de l’escena. Però una cosa és l’opinió personal i una altra la responsabilitat dels mitjans i dels partits, que tenen un paper clau en com es gestionen aquests casos. En aquest sentit, hi ha un tema que tothom coneix, però que gairebé ningú menciona: la utilització política d’aquestes polèmiques. És ingenu pensar que la política espanyola és neta, quan molts mitjans i polítics no dubten a difondre rumors, exageracions o fins i tot mentides per treure’n profit. Aquí, sembla que tot s’hi val per enfonsar els rivals. Davant d’aquesta realitat, començ a creure que la veritat importa ben poc. Per una banda, els mitjans trien quines notícies destaquen, buscant només més audiència. Per l’altra, els partits es dediquen a alimentar el conflicte amb retrets constants, sense cap altra intenció que mantenir la seva posició i guanyar vots. Al final, com sempre, qui surt perjudicada és la llibertat.
Sincerament, em sento molt identificat amb les paraules que Nanda Ramon va escriure fa unes setmanes en aquest diari: “Hi ha massa qüestions confuses: són les denúncies anònimes a les xarxes l’estratègia més adequada? Una experiència poc satisfactòria o unes expectatives íntimes no coincidents són una agressió sexual? És recomanable allò de posar el focus sobre l’agressor? En tots els casos? En qualsevol moment del procés? Ens ajuda la constant imatge de víctima que s’acaba transmetent de les dones? Ens hem de replantejar res d’aquesta esquerra identitària que hem importat acríticament dels EUA i que és contrari a l’esquerra de classe i transformadora?” Reflexionem-hi.