Sant Antoni, rebordonir per reviscolar

Ara que hem tornat de les confitades i adesiara enfitoses festes de Nadal, entram a la setmana gran de Sant Antoni. Vaig aprofitar per demanar als meus alumnes de l'IES Portocristo a veure quines cançons saben... I en saberen un grapadet. “Sí, profe, 'Sant Antoni para lloves, per dins mates i clapers, per guanyar quatre doblers per fer-se sabates noves'”. “Molt bé, Yerai”, vaig assentir. La festa santantoniera ha agafat tal volada, que fins i tot a un lloc de diversitat cultural tan imponent com Portocristo, els fills dels nouvinguts se saben fil per randa les cançons. Però després deman: “I sabeu què és, una llova?”. Ningú de l'aula no en té ni la més remota idea, tot i haver sentit i cantat desenes de vegades la cançó. “I un claper?”. Tampoc.

És com si la festa hagués rebordonit, dins tot aquest reviscolament. Com si fos el preu que pagam per aquest èxit sense precedents. No en són, però, els únics exemples. A Manacor mateix, capital cofoia de la catalanitat mallorquina, aquests dies a xarxes es repeteixen els missatges per encalentir motors: “Ja senten olor a cremat”, “Manacor comença a fer olor a fum”... escriuen a xarxes uns i altres. No es deuen recordar d'aquell gegant que repetia exasperat “sent olor ‘de’ carn humana, ja en menjarem aquesta setmana”, ni dels mots que canten ells mateixos cada any a Artà... “I sentia aquella olor de la xulla que cremava”. Precisament a la plaça del Convent de Manacor, el jovent, sempre disposat a fomentar la rivalitat entre pobles canta, amb l'ancestral camisa blanca d'Artà davall la moderna dessuadora negra manacorina, “boti, boti, boti, artanenc el qui no boti”, en una mostra preclara que qui ha sabut imposar la seva llei són els artaners, que és com els havíem anomenat sempre a Manacor. I quan canten la de “Sant Antoni feia sopes”, els joves d'avui diuen, sense cap pudor, que el dimoni “se les va menjar totes”, quan de sempre a Mallorca, el pronom de complement directe havia anat davant i dèiem, i deim encara els més granats, “les se va menjar totes”.

Tot això, però, són nimietats davant l'absurd més grotesc que s'esdevé dins l'església gran, estibada de gom a gom, més que a qualsevol funeral dels més massius que ens puguem tirar en cara, que és quan hi ha un poc més de trànsit per dins les esglésies. Milers de joves estan preparats per cantar els Goigs. Duen un paper, per recordar-ne bé la lletra. La majoria ja la saben o, si més no, ja saben per on partirà la quarteta només de llegir-ne el primer mot. “Contraris de Llucifer”, canten, “aquest superbò dimoni”. 1.000 veus púbers cantant a cor, autènticament, sentidament, manacoriníssimament, es posen d'acord per dir, sense cap casta de vermellor a la cara, que el dimoni és “superbò”. El dimoni, en els Goigs originals que duen fotocopiats els joves cantadors manacorins, és superbò, una altra manera de dir “superb”. De fet, aquests Goigs daten, si fa no fa, de mitjan segle XIX. De vegades ve de nou tanta innocència de les edats més grenyals. Si son pare i sa mare no saben què vol dir “six-seven” o “bro”, com podrien haver dit mai els seus repadrins “superbò”? Ho hem predicat tant com hem pogut, però és una guerra perduda: el màxim representant del mal, a Manacor, avui és superbò.

En tot cas, tot això que us cont, lectors amables, no són més que cabòries d'un filòleg enderiat que va camí dels seixanta. Fa prop de trenta anys, ja, cap a final dels noranta, la festa de Sant Antoni a Manacor, com tantes d'altres arreu del país, va reviscolar d'una manera que poca gent d'aquella que havia malavejat recuperar la tradició es podia imaginar. Per a un servidor, Artà sempre anirà per davant, en parlar de Sant Antoni. Els poblers també fan bona festa, però ja no me n'empatx, perquè no és territori quíber. I tanmateix, sí que és admirable, remarcable i important el fet que Manacor, amb aquests aires de capital que es vol donar, amb aquesta població diversa i multicolor que té, amb la cotxada que hi circula i amb tots els idiomes que s'hi parlen, mantengui viva la flama d'una festa pagesa que fa mig segle agonitzava.

El jovent en sap les cançons (basta saber-ne mitja dotzena per sentir que ets de la festa). Els manacorins estan orgullosos de ser-ho, almanco aquest dia. Els externs hi volen venir perquè troben sorprenent i excepcional que essent el poble que som puguem fer la festa que feim. Els joves cantadors ho fan amb una fonètica coral indiscutiblement manacorina, amb unes quies que enamoren, i sense sospita de cap ela bleda. Com si pogués ser possible de ser molts, i nous, i moderns, i joves, i diversos, i d'aquí i d'allà deçà sense deixar de ser nosaltres.

És ver que tenim molts de clots, encara avui, però pels carrers de la vila no hi ha clapers. Per sort, la caça d'ocellons amb llova està naturalment prohibida. Les lloves les duim aferrades tot el dia a la mà, i hi podem mirar què fan els altres, què diuen els opinadors, o demanar al xatgepeté de quin color són les plomes d'un ropit o què vol dir la paraula claper. La vida passa, amics, i el temps necessàriament ha de mudar el món i les persones. I si hem de fer cançons noves que parlin de les coses i de la gent d'avui, en feim, que per això, igual que les festes, ha reviscolat també el món de la glosa. Cantem, idò, amb joia aquests dies, perquè poble que canta no pot morir.