La universitat està envellida, i malauradament no hi ha gaires joves que es vulguin dedicar a exercir de professors. L'apassionant camí de la recerca científica que es trasllada a la docència –això és la universitat– no és escollit per aquests joves perquè les administracions l'han convertit en una carrera d'obstacles exageradament burocratitzada, que no té en compte la qualitat autèntica dels aspirants més que per indicis lamentablement falsificables, i que a més els precaritza de manera que és irreal pensar en una feina estable fins aproximadament als quaranta anys, quan els millors anys de la vida d'una persona ja han passat.
El problema de la precarització laboral és general a la nostra societat, però a la universitat es fa més dramàtic perquè la creació d'un currículum que permeti accedir algun dia a un contracte estable exigeix una dedicació exclusiva molt laboriosa que després no és fàcil de traslladar al mercat laboral no universitari en cas de no aconseguir-se l'estabilització a la universitat. Aquesta dedicació exclusiva ve exigida, no tant per la imprescindible qualitat de la recerca, que requereix temps i molt esforç. La realitat és que per obtenir un contracte estable algun dia, exigeixen als governs successives “acreditacions” que només s'obtenen després de tenir un cert nombre de publicacions, estades a l'estranger, o una estada absurda de dos anys fora de la universitat d'origen per a lluitar contra l'“endogàmia”. Mai no s'haurà introduït mesura més summament inútil amb aquesta finalitat.
Les acreditacions van ser una benedicció a finals de la primera dècada d'aquest mil·lenni, quan van ser introduïdes. Van acabar en gran manera amb la corrupció molt antiga dels catedràtics que col·locaven els seus deixebles establint aliances amb altres catedràtics per aconseguir el resultat desitjat als tribunals d'oposició. Aquest món sòrdid va morir, però a canvi d'haver convertit l'accés a la funció investigadora i docent en un nou calvari no tan humiliant com l'històric, basat en l'adulació al catedràtic, però sí centrat en una esclavitud per la burocràcia. Es publica, no per crear ciència, sinó per obtenir els mèrits necessaris per a l’acreditació. Això provoca que les recerques no siguin interessants, perquè només s'enfoquen a aconseguir que el candidat obtingui com més aviat millor el seu mèrit per arribar a l'anhelada “acreditació”.
Per cert, hi ha no una, sinó dues acreditacions per arribar al primer contracte estable. Ni de bon tros per arribar a catedràtic, la màxima categoria, ja que per a això són necessàries dues acreditacions més. I tanta avaluació –burocràtica– dels aspirants per arribar a la supina mediocritat de sempre… No s'aconsegueixen millors catedràtics martiritzant-los amb burocràcia. Caldria aconseguir avaluar la qualitat d'una vegada, i això no es fa ni amb el sistema actual ni amb l'antic.
I per això cal tornar al passat. La tesi doctoral, tan vilipendiada darrerament per tants a qui se'ls ha regalat… era i hauria de ser el treball a avaluar. Degudament traduït, podria ser revisat per un parell de desenes de professors nacionals i estrangers que confirmessin la seva qualitat sense saber qui n'és l'autor. Culminant l'avaluació amb èxit i amb zero burocràcia, una persona d'uns 30 anys, amb tota la vida al davant, es podria estabilitzar amb un contracte indefinit sense haver-se destrossat la vida pel camí. Després se l'instruiria pedagògicament per exercir la docència i s'incentivaria la seva recerca amb millores de sou, amb la tranquil·litat d'una estabilitat que li permetés pensar en un periple de vida personal raonable, sense caminar amb l'aigua al coll. Per cert, acabar amb l'endogàmia de les universitats, si realment es desitja, és tan senzill com destinar els professors a universitats diferents d'aquella en què van estudiar, i així es podria convertir un possible retorn, que no s'hauria d'impossibilitar, també en un estímul per a la recerca futura.
Així tindríem una universitat de professors joves, amb mobilitat i ben instruïts. Ho agrairia el país, perquè de rebot millorarien substancialment escoles i instituts, cosa essencial per a la població. A més, si un estat vol pintar alguna cosa al món sense tenir gaires matèries primeres, un gran exèrcit o un gran territori, o sense convertir-se en un paradís fiscal de sàtrapes i altres delinqüents, no posseeix més opció que generar excel·lents científics.
