15/03/2024

Salvem el mal

Fa uns dies, 60 anys després de l’estrena de Mary Poppins, la Junta Britànica de Classificació de Pel·lícules va decidir que la pel·lícula ja no es pot considerar apta per a tots els públics, sinó que ha de ser sotmesa al control parental per als menors de 8 anys. Tot plegat per l’ús d’una paraula pejorativa per part del personatge de l’Almirall Boom envers un poble nòmada del sud-oest de l’Àfrica, als quals els colons holandesos anomenaven khoikhoi, és a dir, tartamuts. Ja no és que per a mi Mary Poppins sigui intocable, que ho és, ni que em sembli una pèrdua de temps filar tan prim en les classificacions, que en efecte és una còsmica pèrdua de temps: és que mentre cada dia estem més advertits de la correcció política en la creació artística, i mentre cada dia es jutja més una obra pel seu impol·lut tractament de tots els conflictes culturals, socials o de gènere, aviat ens adonarem que hem assassinat una categoria de personatge essencial en qualsevol ficció: el dolent. L’equivocat. L’imperfecte.

Ja sé que només són recomanacions i guies, que no estan posant multes o trucant a la policia. Aquest no és el tema: el tema és si un menor de 8 anys és capaç de distingir entre l’Almirall Boom i el seu avi, entre Mr. Banks i el seu propi pare, entre Mary Poppins i la cangur dels dissabtes. Ja saben vostès que la resposta és que sí. Però preguntem-nos sobre l’origen del problema: tal com va passar fa poc amb l’obra Cacophony de la Sala Beckett, en què apareixia un jugador (inventat) de l’Espanyol que (figura que) ha estat acusat (i absolt) de violació, el que està en perill aquí no és la imatge de cap club ni de cap persona real sinó una cosa tan valuosa, i també tan temuda, com la ficció. El bé a protegir és el fet creatiu, ja que, per molt que en el cas de la pel·lícula es vulgui protegir (com a bé superior) la sensibilitat del menor de 8 anys, precisament un menor de 8 anys el que necessita és exercitar la seva pròpia sensibilitat. És a dir, protegir-se de la hiperprotecció, si no vol perdre’s l’Univers. El mateix penso, sincerament, pel que fa a l’accés dels menors a la pornografia: no m’agrada, em fa patir i cal procurar d’enfortir les (segurament il·luses) prohibicions en les edats més prematures, però la veritat és que confio gairebé cegament en la capacitat d’un preadolescent per entendre que aquells personatges, aquells actors, només busquen provocar-lo. Sacsejar-lo, excitar-li la imaginació i la fantasia, encara que sigui pel cantó fosc (o, com a mínim, tèrbol). Després podem parlar dels excessos, esclar. Però, pel que fa als accessos, per si sols són força inofensius. Ja ho eren quan compràvem revistes porques als quioscs, sense cap control parental.

Cargando
No hay anuncios

No es poden posar límits a la fantasia: aquesta és la meva conclusió. Pot fer vergonya, pot ser inadequada, dolorosa, ofensiva, retorçada i de mal gust, però aquests són els fantasmes que ens ajuden a imaginar hipòtesis i irrealitats. No sé si Jesucrist va ressuscitar o no, ni vull saber-ho, perquè el cert és que com a ficció (plena de tortura i d’antisemitisme, per a més inri) fa més de dos mil anys que funciona de meravella. Déu també m’agrada més, com a relat, que no pas aquell que comença amb el mico i acaba amb els cucs. No es poden posar límits a la imaginació perquè és impossible (anava a dir físicament impossible però és encara més que això: és espiritualment impossible) i, a més, poc saludable. Inútil, i empobridor. Aquí és on som avui, en un realisme mal entès que intenta protegir les coses que ens envolten de les que ens podrien envoltar. Tot plegat és absurd, és d’un “qué pone en tu DNI” escandalós, gravitacional, mediocre i castrador que intenta que, quan ens enfilem als núvols, als somnis o als malsons, no ens allunyem gaire de terra. Tenir-nos ben lligats, en definitiva.

Cargando
No hay anuncios

A la deliciosa pel·lícula Saving Mr. Banks, que va precisament sobre la producció de la pel·lícula Mary Poppins, veiem com Walt Disney discuteix amb l’autora de la novel·la de qui ha comprat els drets, la tibada escriptora P.L. Travers: ella argumenta que Mary Poppins és, precisament, el contrari del sentiment i la fantasia. Una cangur per posar els peus dels nens a terra. Disney li respon que Mary Poppins és l’única persona que no l’ha decebuda a la vida. Perquè tots tenim un Mr. Banks, un dolent o un equivocat, que sí que ens decep. I el que fem els que escrivim històries és posar ordre, i també fe, a la vida a través de la imaginació. I per poder fer això, el mal ens és imprescindible.