El salari de la política

A Catalunya, la remuneració a la responsabilitat política torna a estar en discussió i sospita arran de les percepcions i indemnitzacions dels membres de la mesa del Parlament, així com especialment de la seva presidència. Un tema necessari d’esclarir i determinar, però malauradament també un terreny adobat per a la pràctica de la demagògia antidemocràtica.

Resulta indubtable que els càrrecs públics són consubstancials als règims democràtics, imprescindibles per a la representació col·lectiva i per a la gestió del que és comú. El fet que hagin d’estar remunerats de manera suficient per viure’n hauria de quedar fora de tot debat. Quan se'n parla sol ser a la base del discurs antidemocràtic o bé de la creença aristocràtica que això només ho han de fer la gent adinerada, com si fos una distracció per a estómacs satisfets i desvagats. Encara que en els segments elitistes del sector privat es paguin salaris impúdics –només cal veure els honoraris dels presidents de les empreses de l’Íbex–, això no pot justificar mai que en el sector públic es faci una cosa semblant. Què és i no és just de pagar als càrrecs polítics resulta una mica difícil d’establir. De manera genèrica es podria afirmar que hauria de ser suficient, just i proporcionat a la responsabilitat. Si volem que en política juguin els millors, certament els salaris no poden ser molt baixos. Si són molt alts, però, accedir a un càrrec públic es converteix en un objectiu per ascendir socialment i econòmicament i, això, dona empenta als arribistes i a la creació d’una elit que farà el que sigui per no baixar del vehicle governamental. Els excessos, de fet, no s’acostumen a produir en els càrrecs primers, molt visibles, sinó en segons i tercers nivells on s’assoleixen gaps elevats entre el que es guanya en la política i el que es guanyaria exercint la professió que, suposadament, només s’ha abandonat temporalment. “Fora de la política hi fa molt fred”, afirmava cínicament un beneficiari.

En política espanyola no hi ha grans excessos i, curiosament se’n cometen força més en la política comunitària. Sorprèn, potser, l’escassa proporcionalitat a la responsabilitat exercida. Que una part dels presidents autonòmics cobrin més del doble que el president del govern d’Espanya crida l’atenció i, probablement, el salari de Pedro Sánchez (87.814 euros anuals bruts) està poc d’acord amb la responsabilitat i els maldecaps que aquest càrrec comporta. Que el president de la Generalitat cobri el doble –potser perquè aquí la vida és més cara– no converteix el seu salari en inadequat. En tot cas, que el màxim dirigent del país rebi una satisfacció equivalent a la d’un alt directiu d’empresa sembla raonable i poc donat a fer-ne escarni. Una altra cosa és el tema de la mesa i els alts funcionaris del Parlament de Catalunya. Aquí l’historial resulta una mica més qüestionable. Salaris molt alts, però sobretot prebendes i indemnitzacions desmesurades que no tenen justificació. S’ha aixecat la llebre amb el cas de Laura Borràs, però el tema s’arrossega de fa temps i legislatures. Més enllà dels sous, hi ha dietes ingents sense justificació, compensacions de sortida de presidents o de tota la mesa, remuneracions que es mantenen durant anys més enllà del mandat i salaris vitalicis per a la presidència. El que ara s’ha sabut resulta impúdic i injustificable. Tothom pot entendre que les autoritats públiques requereixen una transició per retornar a la seva professió, però no tant que una vegada han gaudit d’un alt càrrec, ja no hagin de treballar mai més. Això passa amb la presidència del Parlament si s’aconsegueix fer un mandat de dos anys. La ciutadania, a la manera del que l’historiador E.P. Thompson va qualificar d'“economia moral de la multitud”, no accepta que se superin certs llindars per part del poder. I aquí s’han desbordat i cal recompondre les coses.

Que Laura Borràs es defensi de manera aferrissada en el judici que se li fa per haver fragmentat contractes de manera fraudulenta és ben lògic, ja que justament l’assisteix el dret i l’obligació de fer-ho. No ho és tant, però, que hagi volgut mantenir formalment el càrrec de presidenta durant tot aquest temps, perquè fa un trist servei a la institució posant-la en situació d’interinitat, barrejant un tema particular amb la política i embolicant-s'hi. Si fos condemnada, hauria aconseguit computar prou temps per assolir el salari vitalici i altres privilegis econòmics. Seria lògic, això? Resulta èticament i estèticament acceptable? La veritat és que no. Ara, el Parlament té l’ocasió i el repte d'esmenar excessos i convertir-se en una institució més exemplar i transparent del que ha estat.