Qui s’ha de pronunciar sobre l’indult?

Alguna vegada, quan feia conferències divulgatives sobre temes de justícia -avui em sembla tan llunyà!-, en el col·loqui preguntava als assistents si mai havien visitat una presó. La majoria no ho havien fet, i és que la presó en l’àmbit social també feia el seu paper aïllador. Era, doncs, una institució llunyana en la vida de les persones. Arran de la judicialització del Procés, de la sentència i especialment del seu compliment, avui la presó és molt més coneguda. Però continuen sorprenent tant els possibles efectes de la presonització com de l’ancestralitat d’alguna de les seves normes.

En aquest sentit, avui tenim un coneixement més complet de les institucions penitenciàries, fins al punt que conceptes com el tercer grau de compliment, la llibertat condicional o els permisos de sortida, per posar-ne uns exemples, no ens són estranys. Hi afegiria, però, que la presó concebuda com a tal en ple segle XXI per a mi no té cap mena de sentit.

En temps de pandèmia la transformació digital ha patit un procés imparable. De fet, ara la por ve més donada pel fet que se saben massa coses de nosaltres, ens espanten els riscos d’un control excessiu i la línia que protegeix la nostra privacitat és cada cop més dèbil. Davant d’aquesta situació, els centres penitenciaris emergeixen com llocs del segle XVIII, on els murs arquitectònics d’aïllament continuen sent el més determinant i on la incomunicació de la persona física encara és el punt central del càstig.

No costen gaire d’imaginar les possibilitats del control telemàtic a través de transmissors de radiofreqüència (RF, uns braçalets de petites dimensions) o de dispositius de localització (GPS). Certament és un tipus de control encara en fase preliminar, però no cal tenir gaires dots predictius per pensar que en pocs anys la seva extensió tindrà un gran impacte. Ara bé, molt em temo que, com sempre sol passar, la reducció de la població penitenciària no es donarà tant per conviccions ètiques i morals com principalment per raons econòmiques. La pena de mort, segons sembla, no va desaparèixer per qüestions humanitàries sinó tal com va dir el criminòleg alemany del segle XIX Hans von Henting perquè “eren tants i tan miserables que no hi havia prou corda per penjar-los a tots”, de manera que calia trobar una altra forma de càstig.

I ara ens arriba novament la discussió sobre l’indult i especialment sobre l’exigència del penediment. No repetiré el que ja vaig escriure fa dos anys en l’article titulat “L’indult no pot ser moneda de canvi”, on defensava la necessitat de separar les qüestions ètiques i morals de les jurídiques. Per contra, val la pena recordar que en la confessió segons la religió catòlica el penediment és “el dolor dels pecats i la contrició del cor”, així com el propòsit d’esmena és “tornar a demanar perdó”; tanmateix, el dret penal no té res a veure ni amb la religió ni amb la penitència.

L’indult està regulat per la llei de 18 de juny de 1870 i modificat per la llei 1/1988 de 15 de gener i altres posteriors, així com també pels articles 4 i 130 del Codi Penal. Ha d’estar inspirat en raons de justícia, equitat o utilitat pública. Les causes concretes per les quals es demana un indult no estan definides, si bé en la pràctica les més comunes són: quan es produeix una vulneració del dret fonamental en un procés sense dilacions indegudes, quan sembla que no s’ha respectat el principi de proporcionalitat en les penes, davant d’un canvi doctrinal de la jurisprudència o en situacions excepcionals dels mateixos autors. Tampoc no és imprescindible el requisit de penediment i és permès que l’indult el pugui sol·licitar qualsevol persona. En conseqüència, sembla raonable que els presos del Procés no responguin al Tribunal Suprem, ja que en un principi ni tan sols la llei preveu que hagin d’opinar sobre el mateix indult.

Recentment el Tribunal Constitucional va rebutjar el recurs de l’exconseller Jordi Turull sobre la sentència de l’1 d’Octubre, encara que hi va haver dos vots particulars que es van estendre àmpliament en diverses qüestions, entre les quals la indeterminació i en conseqüència la necessària reforma del delicte de sedició. A més, van aprofundir particularment en el principi de proporcionalitat. Tots, arguments que sens dubte haurien de reforçar l’indult. Tot allò que van plantejar conflueix en la idea que la resposta penal de l’òrgan judicial hauria pogut ser molt menys dura i en conseqüència més proporcional si s’haguessin aplicat d’una forma ponderada els preceptes de la mateixa normativa.

En paraules més simples: per què cal castigar més si una millor i més adequada interpretació de la llei permet castigar menys i fins i tot no fer-ho?

Tan bon punt el Tribunal Suprem emeti el seu informe, li correspon al govern la decisió. I si bé per a alguns seria més desitjable l’amnistia, en aquests moments, i malgrat les nombroses crisis polítiques, el govern -mai trobarà el bon moment- no hauria d’endarrerir més el seu pronunciament sobre els indults.