Del rosari a Netflix

Primer va ser allò que deien que la família que resava unida romania unida. Més tard, el rosari va ser substituït per la tele, fins que va arribar internet i, amb la xarxa, va arribar la dissolució de la família com a unitat d’entreteniment, perquè algun membre de la colla es va començar a despenjar del sofà perquè preferia mirar “les seves coses” en l’únic ordinador de sobretaula que hi havia a la casa.

És cert que el futbol de pagament va fer molt pel reagrupament familiar (i fins i tot pel retrobament amb algun familiar llunyà que, curiosament, recordava que tenia parents cada cop que es jugava un clàssic), però els ordinadors portàtils, les tauletes i els mòbils van acabar per destronar el televisor i la família va definir-se com el grup de gent que vivia al voltant de la mateixa nevera.

Després van venir les plataformes televisives de pagament, que han estat unint les famílies de manera virtual (com correspon a la condició líquida de l’era en curs), donant lloc a acalorades discussions per WhatsApp sobre quanta gent havia obert una sessió remota i estava privant la resta de veure el futbol que estava a punt de començar.

Semblava que Netflix contribuiria de nou al reagrupament físic, perquè havia anunciat que, almenys un cop al mes, caldria connectar-se des del wifi de casa dels paganini de la plataforma. Però a última hora s'ha fet enrere. La vida digital no para de complicar-se. I pensar que, als Estats Units, Netflix va començar enviant a les cases els DVD per correu i un cop vistos es tornaven dipositant-los en una bústia... Llàstima: s'ha perdut una oportunitat perquè els pares organitzessin sopars per actualitzar la connexió. En tots els sentits.