Hi ha una crueltat extrema en el comportament automatitzat de la majoria de partits polítics. Al moment de fer aquestes retxes, hi ha un clamor eixordador que exigeix l’abandó de l’escó al Senat per part de Rita Barberá, sens dubte un dels personatges més sòrdids de la política espanyola. Per damunt de totes les veus, en destaquen algunes del PP, que ara no es conforma amb la baixa de l’exalcaldessa valenciana, sinó que vol veure com l’engoleixen el silenci i l’oblit.
Algú pot entendre aquesta pressió, aquestes exigències, com una manifestació d’un programa de regeneració interna del partit? Santa innocència. Potser l’afer JM Soria reforçaria aquest supòsit?
Tant la situació de Rita Barberá al Senat com la designació de Soria com a representant espanyol al Banc Mundial no són sinó intents fallits de simular una voluntat de regeneració. Res no hauria passat si una certa contestació interna, eixida sobretot de les dues comunitats immerses en processos electorals, no hagués fet veure la inoportunitat de permanències i nomenaments.
Qui enyoraria els fets i l’estil de Rita Barberá manejant doblers públics? No conec ningú en aquesta disposició. I, tanmateix, aquesta dona fa quatre dies era apassionadament estimada per tots els grans líders del partit i per la majoria de valencians. Deixem de banda –és un viatge massa feixuc– la situació d’un poble que aixeca aquestes majories absolutes i fixem-nos en els Aznar, Rajoy, tots els ministres, tots els alts càrrecs del PP valencià, que no s’han cansat d’elevar l’exalcaldessa als altars més grotescament elevats. No sabien, fa un any, dos i més, com era i quines pràctiques caracteritzaven el comportament polític de Rita Barberá? Per què durant aquests quinze dies darrers l’Esperit Sant ha tingut a bé descendir fins als seus cranis privilegiats i dipositar-hi la llum?
Alguna cosa així deu haver passat. Si no, per què la blindaren al Senat, la senyora Rita? Per què deien que donarien un braç per ella? No m’estranya que ara no es vulgui moure: algú s’ha saltat el codi, i això demana una venjança reparadora. Fins les organitzacions més malvades tenen un codi. Ara ella es deu preguntar, i amb raó, per què ella i no Trillo (el del Yak 42), per exemple, o Camps. O tants d’altres.
