Gairebé 25 anys després de l’escàndol que la va fer famosa al món sencer, Monica Lewinsky ha produït un documental que vol reflexionar sobre la vergonya i la humiliació pública a través de les xarxes socials. La veu de qui va ser la becària de la Casa Blanca n’és el fil conductor com a víctima del primer gran afer polític que es va destapar a internet. Fos quin fos l’origen de l’exclusiva, s’ha de dir, però, que el 1998 on va ressonar la veritable ona expansiva de l’escàndol i l’escarni públic va ser encara als mitjans convencionals, especialment a la televisió.
Lewinsky ara s’ha associat amb Max Joseph, un cineasta especialitzat en documentar fenòmens d’internet, com va ser el seu exitós Catfish.
A 15 minutes of shame (traduït com a15 minutos de escándalo a la plataforma HBO Max) Lewinsky no parla del seu cas, sinó que només hi fa referència per introduir el tema dels assetjaments d’odi massiu a les xarxes. “Imagina’t que et lleves un matí i de sobte tot el món sap el teu nom i parla de tu. No perquè hagis descobert la cura de cap malaltia ni perquè hagis evitat que cremi la casa del veí. Tothom sap qui ets perquè el teu error, el teu secret, s’ha fet públic. Creu-me, en sé una mica d’això”. El documental s’acosta a diverses persones anònimes que un bon dia van patir amenaces massives plenes d’odi a les xarxes socials que els van canviar la vida. S’han arruïnat, s’han quedat a l’atur o estan en tractament psiquiàtric. Expliquen el cas del venedor extern d’Amazon que el New York Times va assegurar que a l’inici de la pandèmia venia gel hidroalcohòlic molt per sobre del preu lògic per enriquir-se. O la dona que va fer un comentari a Facebook dient que els votants de Trump no haurien de merèixer els respiradors dels hospitals en cas d’escassedat de material. El documental vol fer entendre els matisos i el context de la seva història i explicar què va passar realment. Aquests casos s’alternen amb aportacions de figures expertes molt ben triades: historiadors culturals, neurocientífics, psicòlegs i experts en tecnologies i ciberassetjament. Des d’una òptica divulgativa i popular, les reflexions dels especialistes són interessants i aclaridores, especialment la que aprofundeix en el plaer i el gaudi a l’hora d’humiliar públicament algú disfressant-ho d’intenció moralitzadora.
Ara bé, alguna cosa grinyola quan intentes desxifrar el missatge final que vol transmetre Lewinsky als espectadors. S’interpreta que, com a solució a aquesta voràgine global en la qual ens veiem immersos, demana pietat per als avergonyits, apel·la a la necessitat d’humanitzar-los i justificar-los per desactivar l’escarni públic. Una proposta naïf tenint en compte el sistema de crueltat instantània i irreflexiva que s’ha consolidat en el món virtual. I, extrapolant aquesta conclusió, és com si ella mateixa, entre línies, demanés clemència en comptes de justícia. Lewinsky va ser una de les moltes víctimes d’assetjament de Clinton i amb el documental destil·la la idea que ella encara se’n sent culpable, com si demanés disculpes per un error pel qual va rebre un càstig desmesurat. Potser és una prova més del trauma que a llarg termini suposa la humiliació pública i l’odi massiu, tal com vol demostrar el documental.
