El rescat de les memòries
A principis de novembre vaig participar en una jornada organitzada per la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, amb el suport de Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. El tema era Ètica de la memòria històrica. També hi van participar un periodista (Francesc-Marc Álvaro) i un jurista (Jordi Palou). Coordinaven l’acte dos filòsofs: Francesc Torralba i Guillem Martí. En aquesta jornada es tractava d’abordar la qüestió de la reparació a les societats postconflicte, la incidència de la memòria col·lectiva i el treball dels traumes compartits. La Guerra Civil és un d’aquests traumes, malgrat les successives lleis de memòria històrica que s’han anat aprovant al llarg dels anys. Les lleis estableixen un marc general que respon als principis de no-repetició, del deure de memòria, de veritat i de reconciliació i reparació. Així ho assenyala la darrera Llei de Memòria Democràtica, aprovada l’octubre del 2022. Tanmateix, en aquest afer complex i sovint galdós del record i de la transmissió, la cosa no és tan senzilla. Quan s’expliquen els fets dels qui ho van viure directament o indirectament, els records estan amarats de circumstàncies subjectives. Hi ha silencis que han traspassat les generacions. Qui ha parlat? Per què? A qui l'hi ha explicat i en quins termes? Molts documents escrits en primera persona (diaris, correspondència) van ser destruïts. La generació que va viure la guerra està desapareixent. Però la memòria queda. A vegades, petrificada. Una companya em comenta que a l’institut van proposar als estudiants fer un treball sobre testimonis de la guerra. El van fer i van aprendre molt. Però cap professor ho va comentar després amb ells. Només van posar una nota. Altres vegades la memòria està en marxa, en el que s’ha anomenat la generació dels nets (és el meu cas), que han volgut saber més. Com diria Marianne Hirsch, som la generació de la postmemòria. Els records de la guerra els tenim, però no els vam viure. L’impacte dels buits en la transmissió s’ha incorporat d’alguna manera al nostre present. Algunes fem recerca sobre el tema. D'altres n’han fet literatura. Localitzar una forma expressiva compartida és un dels reptes fonamentals per a una societat com la nostra, on no s’ha fet una Comissió per la Veritat i la Reconciliació. ¿Potser no hi ha reconciliació possible? El propòsit de les audiències memorials és abordar una certa reparació del teixit social danyat, emparaulant amb els altres els diversos nivells de les memòries viscudes. Tanmateix, el problema del tractament de l’irreparable es manté ferm al llarg dels anys. Per sota, encobertes, trobem les memòries en plural, històries no dites, ressentiments, por de parlar, denegacions, versions múltiples i a vegades contradictòries. Aquell dia a la jornada, tothom vam estar d’acord en defensar la restitució de les memòries en plural en contra d’una memòria homogènia, oficial, única. No hi ha consens sobre la memòria. La tasca és una altra: anar a rescatar les memòries en plural, perdudes en el laberint del dol d’un temps que ens habita.
