Religió a l’escola

La decisió de mantenir o retirar l’assignatura de religió als centres educatius esdevé un tema clau en tots els governs, atès que es tracta d’una controvèrsia accessible, a l’abast de la gent, i sobre la qual es poden abocar tota mena de demagògies. Al final, la matèria dedicada a la religió només es concep des de dues posicions antagòniques: la dels col·lectius ultracatòlics que es posen les mans al cap davant una eventual eliminació de l’assignatura i la dels sectors progressistes que veuen incompatible l’estudi de qualsevol religió en un estat aconfessional.

A les illes Balears el debat té noves ramificacions des del moment que, en la línia de Madrid, Andalusia o la Comunitat Valenciana, s’ha implantat com a matèria opcional la religió islàmica, avalada per la Comissió Islàmica. I com que, fins ara, la religió que s’estudiava a les aules era en tot cas la catòlica, amb professors avalats per la Conferència Episcopal, les disputes no s’han fet esperar: a la indignació de l’Escola Catòlica s’hi han sumat alguns posicionaments crítics amb una idea que, des del seu punt de vista, podria afavorir la segregació de l’alumnat.

Tanmateix, crec que totes aquestes polèmiques pequen d’un mateix plantejament erroni: la percepció de la religió com una matèria dedicada al conreu d’una cosa tan íntima i abstracta com la fe. Penso que la religió hauria d’alliberar-se de padrins i detractors i esdevenir una assignatura enfocada exclusivament a la història de les religions, des del catolicisme fins a l’islam, passant pel budisme, l’hinduisme i el judaisme. Tot plegat amb la finalitat de proporcionar un coneixement transversal, deslligat de cap sentiment religiós, a un alumnat que torna gran en un món multicultural i plurireligiós. I és que l’assignatura de religió no hauria d’aspirar mai a fabricar devocions, sinó en tot cas a crear empaties.