24/08/2021

Refugiats i habitatge: la llei i la realitat

4 min
El camp de refugiats de Ritsona, prop d'Atenes, el 15 de juny de 2021

Amb el drama de l'Afganistan, la qüestió dels refugiats ha tornat als titulars. I potser és moment de recordar que, amb la seva arribada progressiva, i en un context canviant, els estats membres de la Unió Europea han anat aplicant polítiques d'integració de resultats desiguals en les quals s’albira una gran distància entre el que diu la llei i el que s’aplica després. Aquesta és, de fet, la conclusió principal del darrer informe NIEM (inicials en anglès del Mecanisme d'Avaluació Nacional per la Integració), un projecte europeu desenvolupat per centres d'estudis de diversos països que avalua els sistemes d'integració per als refugiats. Malgrat que els 14 països de la UE analitzats tenen marcs jurídics homologables als estàndards internacionals pel que fa a la protecció dels drets dels migrants i refugiats, les barreres administratives i la falta de recursos, de coordinació i d'accions ajustades a les necessitats d’aquest col·lectiu els impossibilita l'exercici dels drets que la llei els reconeix. La distància entre el marc legal i les polítiques d’integració és especialment marcada en àrees clau com ara l’habitatge. El cas espanyol i el grec són paradigmàtics en aquest sentit. Vegem-ho.

L’article 36 de la llei d’asil espanyola garanteix als refugiats l’accés a l’habitatge en les mateixes condicions que els nacionals. No obstant això, els recursos del sistema d’asil són insuficients per garantir aquest dret. L’estudi Casa nostra, casa vostra? (Olatz Ribera-Almandoz, Carlos Delclós i Blanca Garcés Mascareñas, 2020), centrat en Catalunya, mostra que el problema estructural d’accés a l’habitatge s’agreuja davant d’un col·lectiu de risc com el dels refugiats. Contractes curts (el 31% dels contractes són de sis mesos o menys) que obliguen a canvis constants d’habitatge (una mitjana de 3,3 habitatges i 2,4 municipis per any des de la seva arribada), fet que en un 27% dels casos ha significat passar temporades dormint al carrer. Si a això hi sumem que el Sistema d'Acollida de Protecció Internacional del govern central empeny els refugiats, en la transició de la primera a la segona de les fases d’integració que preveu, a buscar habitatge propi sense tenir en compte els temps d’espera en l’obtenció de permisos de treball, els processos d’integració s’estronquen i, malgrat un marc legal prometedor, molts refugiats acaben en la indigència. A més a més, Espanya té una proporció d’habitatge públic de les més baixes de la UE, fet que converteix el mercat privat en l’única opció. Una opció difícil, ja que les dificultats amb la llengua, els obstacles normatius per accedir a un contracte de lloguer i la xenofòbia dels arrendataris complica molt l’accés a l’habitatge. La falta d’una estratègia sistemàtica a nivell estatal per abordar aquest problema i la manca de coordinació entre actors públics i privats fan de l’accés a l’habitatge un dels principals frens per a la integració dels refugiats.

A Grècia es considera “habitatge” des dels ingents camps de recepció de les illes fins a la xarxa d’apartaments per refugiats llogats pel programa ESTIA (Emmergency Support to Integration & Accomodation), un programa en què participen tant l’estat grec com l’ACNUR i la UE i que donava casa a famílies que es trobaven en tràmits per ser reconeguts com a refugiats. Un cop reconeguts, tenien el dret de continuar vivint als pisos, però a partir del març del 2019 el període d’estada es va reduir a 6 mesos, i des de fa un any, a 30 dies. El programa està ara sota revisió i en procés de ser traspassat a l’estat grec convertit en un programa d’ajudes molt més restrictiu, cosa que ha forçat milers de refugiats a deixar les llars on vivien. Molts han acabat al carrer.

Més enllà de problemes d’implementació, a Grècia hi ha també una violació activa dels drets bàsics establerts en el marc legal (que ja són dels més restrictius de la UE, segons indica el NIEM) per part de les autoritats. Aquesta violació va més enllà de les condicions insalubres de molts camps i les constants devolucions en calent. És el cas, per exemple, de l’alcaldessa de Calcis (Eubea), que recentment, un cop la gestió del transport escolar va ser transferida a l’Ajuntament, es va negar a proveir autobusos escolars al camp de refugiats de Ritsona, que es troba a 20 km de la ciutat, i arrabassava així el dret a l’educació de centenars de nens. Només la tenaç defensa del dret dels estudiants per part de la responsable d’educació del camp, una professora de secundària que amb el suport de les famílies es va enfrontar públicament a l’alcaldessa i a l’apatia del ministeri, i va portar el cas al Defensor del Poble, va generar una onada d’indignació i va acabar per obligar l’alcaldessa a assumir el transport dels estudiants refugiats, davant la pressió, ara sí, de les autoritats judicials. Existeixen també casos oposats de municipis que han engegat iniciatives d’integració més enllà de l’insuficient marc governamental, un fet que mostra, més enllà de la bona voluntat d’algunes autoritats, l’absència d’un pla integral que vagi més enllà de la gestió d’una emergència humanitària.

Quan els drets protegits per lleis i tractats es buiden de significat, la integració esdevé gairebé una missió quimèrica i, alhora, les polítiques excloents poden créixer fins i tot dins d'un marc legal aparentment impol·lut. Un altre exemple preocupant, doncs, dels jocs de "relat" de la política actual, que posa en risc la vida de milers de persones.

stats