Recuperar la il·lusió

Ja sabem que no està el món per tirar coets, sobretot per a aquelles persones que mantenim la fe en una societat i un planeta millor que els que tenim. El sentit general és el d’esperar, en el millor dels casos, que les coses no empitjorin: en matèria de desigualtats, laboral, d’habitatge… de governabilitat del planeta, de salut mental... El darrer episodi, aquests dies d’ambient nadalenc, el desallotjament forçat impulsat per Albiol a Badalona. Un desallotjament inhumà –com els viscuts aquí també, a Can Rova, a Eivissa, de persones, moltes d’elles amb feina, però sense possibilitat de permetre’s pagar un sostre per mor de la ‘llibertat’ de mercat. 

Aquest desallotjament, i les manifestacions posteriors, han posat en evidència el costat més fosc del procés de deshumanització dels ‘altres’: la pèrdua de la nostra pròpia humanitat. Paradoxalment, en nom d’uns presumptes valors cristians i occidentals, alguns veïns intoxicats pel discurs d’odi de l’extrema dreta fins i tot han impedit a entitats com Creu Roja i Càritas exercir la seva tasca humanitària, i que la parròquia de la Verge de Montserrat servís de refugi a les persones més vulnerables. Seran els mateixos que desitjaran pau i amor als seus aprofitant els dinars i sopars nadalencs? Els mateixos que defensen els valors cristians enfront dels d’altres religions? Doncs probablement sí, perquè un dels triomfs del neoliberalisme tecnofeudal és la desconnexió mental que practicam entre allò que pensam i allò que feim. No es tracta de culpa, però sí de coherència i de responsabilitat envers els altres, perquè ningú no hauria de desitjar a una altra persona que dormi al ras, ni creure que algú s’ho mereix. Som éssers sentipensants, ens recordava Fals Borda, i amb aquesta manera d’assumir-nos (més enllà d’una racionalitat abstracta, capaç de reduir les persones a xifres i el sentit comú, a un cert utilitarisme) és que ens hem de ser i estar al món.

Els resultats de les eleccions a Extremadura, una de les comunitats més empobrides de l’Estat, no és tampoc d’allò més encoratjador. Als qui constatam que les classes socials existeixen ens costa d’entendre que les classes populars votin señoritos. Si bé el desgast de les esquerres era previsible, allò més difícil de pair és el creixement d’una dreta i una extrema dreta cada cop més indistingibles… Aviat els extremenys tastaran amb penediment un govern de coalició amb menys resistències que les esquerres per ajuntar-se, i que sense miraments seguirà el rastre de l’agenda neoconservadora global, desmantellant el poc que resta de polítiques de benestar. I potser aquest sigui un dels principals hàndicaps d’aquells que des del progressisme es volen erigir en alternatives de govern: confondre l’estat del benestar i la democràcia formal amb allò que la gent vol, encara que això ja no permeti sostenir un mínim projecte vital.

Ho subratllava sense miraments fa uns dies el sociòleg Manel Castells a una entrevista al diari El País que sincerament em va impactar: la democràcia només existeix als nostres caps. I si la gent deixa de creure en les institucions del sistema i en el fet que aquest sigui útil per millorar les vides de la majoria, doncs estam ben arreglats… I aquest és el tema: com més antisistema, antiinstitucions i antipolítica és el partit, més bon resultat treu, en aquest context. 

Reconnectar les institucions polítiques amb els problemes socials més llampants (habitatge, feina digna, etc.) no és feina fàcil, però sobretot no podem reduir-la a una simple batalla discursiva, un altre gran error de les esquerres. És alhora una batalla per una nova hegemonia cultural de les classes populars (què som capaços d’oferir davant l’objectiu vital de tota una generació que des de la precarietat més absoluta aspira a ser milionària?) i per la transformació d’estructures a partir dels pocs espais que ens queden (cada institució, cada política, per a quin canvi). Demostrar que malgrat el vent en contra, es poden fer coses guapíssimes (com ens ensenya l’economia social cada dia amb les seves pràctiques) des dels marges. Que aquestes coses generen benestar real, tangible, i que aquestes transformacions i part del benestar generat tenen a veure amb un altre repte vital: reconstruir els vincles socials destruïts pel capitalisme cultural i rematats per les noves dependències generades pel tecnofeudalisme.

És cert que 2025 ens ha deixat potser massa inputs que reforcen un cert pessimisme d’època. Però també ens permet albirar les pistes que ens poden fer recuperar l’esperança, la il·lusió que serveix de combustible per a qualsevol projecte transformador… Per cada Trump, un Mamdani; per cada Albiol, desenes de veïnes hospitalàries; per cada Abascal, milers d’històries que ens recorden qui som i d’on venim; per cada Netanyahu, una ‘flotilla’ carregada de solidaritat; per cada paraula d’odi, una d’amor. Perquè d’això anava la cosa aquests dies, a part de consumir, no?