La rebequeria de Núñez Feijó-oh!

1. Aquesta setmana es completarà el hat trick. Ni Xavier Trias és alcalde de Barcelona, ni Salvador Illa és president de la Generalitat ni Alberto Núñez Feijóo viurà a la Moncloa. Els tres candidats van guanyar les respectives eleccions i tots tres són i seran, de moment, a l’oposició. La democràcia és així. Les majories, les línies vermelles creuades i les negociacions polítiques menen a aquesta realitat envitricollada: sovint mana qui no guanya. I què? Collboni, Aragonès i Sánchez ocupen els seus càrrecs ben legítimament. No acceptar-ho és no saber perdre. Trias es va esbravar amb un “que us bombin a tots”, que és la frase de l’any. Illa ho va entomar amb aquella resignació que, si se la queda a dintre, pot derivar en restrenyiment crònic. Núñez Feijóo, en canvi, fa gairebé quatre mesos que està instal·lat en una rebequeria que no li fa cap bé a ell ni a la seva estimada Espanya.

2. El problema d’arrencada, de Feijóo, és que ho tenia coll avall. Donava per feta la majoria absoluta, es creia les enquestes trampa, menystenia la maniobra de Sánchez de convocar eleccions anticipades, mentia impunement al debat brandant dades falses, a les entrevistes prèvies al 23-J ja repartia ministeris, i tota aquesta fatxenderia es paga a les urnes. I ho ha pagat a l’hora de rebre l’encàrrec del rei per a la seva investidura. Quantes portes t’has tancat, anant tant a la dreta, quan només pots tenir Vox al teu costat. Fins i tot, la diputada de Coalició Canària, que li hauria donat suport, aquesta setmana votarà a favor de la investidura de Sánchez. Aquesta girada de truita canària mereixeria, també, una oda a les ironies de la geometria variable.

3. Alejandro Fernández, líder del PP a Catalunya –perdoneu l’oxímoron–, aquest dissabte va ser a Mataró i va saber interpretar la realitat. “El següent pas del procés espanyol, ja no és procés català, és procés de tot Espanya, serà impedir l’alternança política a Espanya mentre duri aquest procés”. Fernández, que domina l’oratòria, va instar a evitar aquest parany que, assegura, estan preparant els seus adversaris. És el que ell anomena l’estratègia “per convertir el PP en una mena de partit oficial a l’oposició”. Tal qual. Ja no és el bloc de dretes contra el d’esquerres, sinó que cal unir tot el ventall parlamentari per evitar que mani aquest PP que, amb els incipients pactes amb Vox en una pila de comunitats autònomes, ja ha demostrat quin model d’Espanya vol. Per sort, Franco ja només fa bona cara a les fires de numismàtica, a les monedes de duro.

4. Les nou nits consecutives de manifestacions a les portes de la seu del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid, depassen l’escarni més indecent i s’han convertit en una dèria matussera, a la manera de Trump, per minar la democràcia. Els crits que s’hi profereixen, els càntics que s’hi senten i les pancartes que s’hi exhibeixen són llaminers per a les televisions. Més enllà dels ultres, que ho rebenten tot moguts per l’odi i pel culte a l’àliga, ahir diumenge un grapat de gent de bona fe va sortir a manifestar-se a les places d’Espanya. Es pot entendre que els irriti l’amnistia, o veure que Pedro Sánchez se’n surt o que Puigdemont pugui ser a casa per Carnaval, quan porten sis anys disfressant-lo de dimoni. Les protestes, i la llibertat d’expressió, sí que formen part del joc... Malgrat que, de nou, només agradin quan bramen els teus.

5. No es trenca Espanya. Si és per això, que no pateixi l’Alejandro Fernández, ni el Núñez Feijóo, ni l’Aznar atiador de tota aquesta ferum de carrer, ni el Pablo Motos, ni les togues caducades del CGPJ, ni la Guàrdia Civil que ha dit, aquesta setmana, que estava disposada a “derramar sangre en defensa de nuestra Constitución ”. Que no pateixin. Poden agafar els acords que el PSOE ha signat amb ERC i amb Junts i llegir-los. Sabran que hi ha Espanya, tal com ells l’entenen, per una bona estona.