10/03/2023

El rastre de la ferum corporativa

Seguir un rastre és complicat, ja sigui en l’espessor del bosc, entre assentaments comptables o en el garbuix legal. Hi ha experts en reconstruir la traça i especialistes en ocultar-la.

Els nadius americans eren exploradors imbatibles. Albiraven i sentien, gairebé ensumaven, qualsevol alteració en l’ordre natural de les arbrades i les planúries. La parla dels choctaw va servir, en la Primera Guerra Mundial, per codificar i descodificar els missatges dels telèfons punxats pels alemanys. Una llengua sense diàspora, desconeguda al Vell Continent, amb pocs registres escrits i una fonètica estranya (una mena de borbolleig) era un enigma impenetrable, impossible de desxifrar. Una llengua, paradoxalment, que els fills dels lleials reclutes indis —criatures “salvatges” en procés de “civilització”— tenien prohibida. El contingent que no va acceptar ser assimilat va ser deportat forçosament fins a l’actual Oklahoma (gent roja, en la llengua indígena). En la caravana de mort i desolació, el Camí de les llàgrimes, s’hi van quedar les dues terceres parts. No seria l’últim cop que el Pentàgon espremeria l’habilitat del poble indi, pràcticament aniquilat. Militars d’origen sioux o navaho van ser rastrejadors cobejats —furtius, silents, camaleònics—en operacions contra el Vietcong i contra Al-Qaida.

Cargando
No hay anuncios

Em temo que ni el més avesat locutor de claus ni el talent ancestral de tota una tribu podria, tot sol, resseguir els signes camuflats en la nostra jungla legal i societària. L’anomenada petjada normativa ens hauria de posar sobre la pista de la influència dels lobis en les lleis que s’aproven. Sovint, però, la pressió s’exerceix precisament per neutralitzar qualsevol intrusió i mantenir a l’ombra interessos poderosos. El cas Luxleaks il·lustra molt bé aquesta situació. Una recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans ha donat la raó a Raphaël Halet, un dels empleats de la consultora Price Waterhouse Coopers que van revelar els acords secrets entre Luxemburg i un bon grapat de multinacionals per eludir el pagament d’impostos. El petit país va atraure, amb aquestes argúcies, empreses i bancs que s’escapolien de pagar impostos en els llocs on operaven. Ikea, Amazon, Apple, Disney, Volkswagen, HSBC... fins a més de 300! En diuen dúmping fiscal, la tributació a mida a base de sofisticades operacions comptables. Els acords opacs (tax ruling) es van negociar amb el Gran Ducat (amb Jean-Claude Juncker com a ministre de Finances i primer ministre) sota la intermediació de les big four (PWC, Deloitte, KPMG i Erns&Young). L’enginyeria fiscal és molt rendible i, malgrat les pistes del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ), que també va publicar els papers de Panamà, no passa factura. Ni a les companyies; ni a les consultores malabars —que amb una mà remenen els esquemes creatius “d’optimització” i amb l’altra els comptes per auditar—; ni als polítics implicats. Juncker va presidir una Comissió Europea que es vantava de lluitar contra l’evasió i l’elusió amb l’estómac d’un bisó: “No mesurin la meva credibilitat sobre la base del meu passat fiscal”. En el súmmum de la paradoxa, els empleats que havien tret de la inòpia la ciutadania mostrant les trampes a la premsa, han patit un calvari judicial de més d’una dècada. Halet ha sigut definitivament exculpat pel Tribunal d’Estrasburg, que ha considerat, per nou a cinc vots, que retallar la seva llibertat d’expressió era “innecessari en democràcia” i que la conducta va ser irreprotxable perquè aportava a la ciutadania informació rellevant escatimada al debat públic: calibrar fins a quin punt la fiscalitat internacional és injusta i agressiva. “Dura con las espigas y blanda con las espuelas”.

Cargando
No hay anuncios

La responsabilitat fiscal és només una part de la responsabilitat social corporativa, que, en teoria, hauria de comportar que la persona jurídica retorni a la societat on s’implanta allò que n’extreu. En la pràctica, però, sovint només comporta pagar un parell d’informes i quatre projectes socials (“l’ànima” de l’empresa). La petjada social ha depermetre avaluar el conjunt dimpactes, siguin efectes positius o “externalitats negatives”. Es parla molt poc de com el sector privat ni tan sols comptabilitza els costos mediambientals o surt airós de la corrupció de què es beneficia. L’OCDE ha picat la cresta al govern espanyol per no perseguir els suborns transnacionals. Dos particulars condemnats en més de vint anys és un balanç paupèrrim. De portes endins, en l’anàlisi del trasllat de Ferrovial, involucrat en el cas Palau, tampoc es té prou present que els directius que pagaven comissions a CDC van ser absolts dels delictes d'administració deslleial i tràfic d’influències. No per innocència, per prescripció (el temps ho cura tot). També s’obvia que és una (de tantes) empreses constructores que la CNMC va sancionar per destarotar el mercat i limitar la competència. Fins i tot naturalitzem els recursos dels bancs (cooperadors necessaris de la bombolla del lloguer) contra els impostos excepcionals, en temps d’explosió de beneficis i emergència habitacional. Qui respon d’aquest balanç pervers? Els lladregots petaners acaben a la presó; la gossada corporativa, a la revista Forbes.

La metàfora animal em fa pensar en la cosmovisió dels amerindis, on totes les bèsties, per menudes que siguin, ocupen un lloc sagrat en l’equilibri natural. La rehabilitació pública de Mr. Halet és la victòria heroica d’una formiga, capaç de carregar fins a 50 vegades el seu pes i d’indicar el camí a les companyes amb el rastre de la ferum. Un triomf amb un toc àcid, el de la revenja de l’equip petit. Un toc picant, el de l’acudit de la formiga al cinema (que quan per fi aconsegueix seure al davant de l’elefant es gira i li etziba, exultant: "Oi que fot?"). I amb un toc agredolç; el de la consciència que calen moltes formigues per soscavar els fonaments de la casa gran. I el de la lucidesa de Ponç Pons a El rastre blau de les formigues: “Les dictadures torturen, les democràcies anestesien”...