OPINIÓ
Opinió 25/12/2020

Radicals

2 min

Doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’AdministracióA la gent educada i respectable no li agrada que la qualifiquin de radical. Tot i que aquest atribut no es pot considerar un insult, està més ben vist ser moderat i situar-se en el sempre saludable i conciliador terme mitjà. Aquesta defensa del centre en una controvèrsia sovint obté un valor afegit d’equilibri i seny que no sempre es justifica. Cercar l’equilibri entre el fred i la calor pot resultar tan assenyat com ho és d’idiota defensar l’equidistància entre el bé i el mal o entre posar-se dues sabates o no dur-ne cap.

Un efecte pervers d’aquesta actitud miop és que sovint es confon el radical amb l’exaltat. Aquest darrer és el que provoca reaccions als altres que els fan actuar de manera irracional, amb sentiments d’odi, indignació o compassió davant assumptes aliens als seus interessos més immediats. Podem comprovar la bona feina dels exaltats observant la conducta de molts dels nostres coneguts quan de manera sobtada comencen a pegar crits davant l’aparell de televisió. L’exaltat genera amb habilitat allò que els diaris anomenen crispació i que no és sinó un subproducte més de la demagògia que usen moltes forces polítiques i grups d’opinió.

El radical, en canvi, és un ésser marginal que es situa de manera conscient en un extrem, allunyant-se del terme mitjà i oferint una visió crítica de la realitat. El radical senzillament qüestiona que allò que considera important, com la veritat, la justícia o la bellesa, s’hagi de sotmetre a una regla geomètrica. No s’oposa al que la gent pensa, sinó al que la gent dona per bo per ja haver estat pensat. El radical no cerca imposar i per això no sempre és coherent en tot el que diu ni cerca evitar contradiccions. On el demagog persegueix l’adhesió, el radical es limita a predicar la conversió.

Com es pot intuir, la radicalitat per excel·lència es dona en l’àmbit polític, però també hi ha radicals en la religió o en l’art. Per altra banda, la radicalitat no es manifesta només en una visió crítica de la realitat. Els desafiaments radicals poden adoptar altres formes. En l’actual context de crispació i ràbia continguda a tants d’indrets, la capacitat d’asseure’s i parlar amb persones que pensen de manera diferent pot ser també una forma de radicalitat.

L’àmbit de la religió ens aporta exemples de radicalitat extrema, però la visió secularitzada d’Occident només dona visibilitat als que es fonamenten en el fanatisme i la violència. En el cas del cristianisme, la seva aportació més radical no té a veure amb la intolerància, sinó amb el seu mandat de perdonar els altres i aprendre a conviure amb els que considerem enemics. Perdonar no suposa oblidar ni canviar la història, però sí exalçar la memòria de les injustícies viscudes i permetre la derrota de la supèrbia dels vencedors. Res d’això sembla senzill, i més en un país que es resisteix a cauteritzar les velles ferides de la Guerra Civil o del conflicte basc. Per això cal reivindicar la figura dels radicals, perquè són necessaris, tot i que mai deixaran de ser marginals.

stats