Racisme al futbol
Una setmana són uns ultres (dotzenes) que salten al camp per impedir la celebració del contrari, la setmana següent són uns altres que li han cridat “Mico” a un jugador negre: aquest tipus de notícies són habituals als estadis de la lliga de futbol espanyola, i el dilluns, i sovint durant bona part de la setmana (o la setmana sencera, fins a la següent jornada del campionat), generen una gran polseguera als mitjans, polseguera que és presentada com un debat. Tant se val que un individu pugui ser no futboler, o gens futboler, o fins i tot vagament antifutboler: se n'assabentarà de tota manera, tret que visqui completament al marge de l'actualitat informativa. I d'aquesta manera es va passant l'estona en falsos debats que presenten, com si la descobrissin cada setmana, la realitat dels estadis de futbol de Primera i la desagradable imatge de la societat espanyola que reflecteixen.
Exemple de fals debat: hi ha racisme a Espanya? S'ho pregunten al país en què el partit de l'extrema dreta és la tercera força al Congrés, amb serioses aspiracions a governar ajuntaments, comunitats autònomes i, segons com, el país sencer (de bracet de la dreta suposadament liberal, que, lluny de donar l'esquena a aquesta extrema dreta, s'hi mesura, hi competeix i, sobretot, hi estableix acords de govern). S'ho demanen a compte dels crits d'uns aficionats valencianistes a un jugador negre del Madrid, Vinícius. La conversa aviat es deixata en mil blens: si el jugador és provocador, si això, si allò. En aquest tipus de debats impera l'infantilisme i solen formular-se sortides curioses: no deien “Mono”, deien “Tonto”, postil·la algú. En altres ocasions: ¿és masclisme insultar greument la dona, o la mare, d'un jugador rival? O bé: ¿hi ha homofòbia al futbol, un àmbit on ningú mai es declara gai i, quan algú s'hi atreveix, sempre hi ha un daltabaix? En algun moment sempre hi ha algú que té humor de tornar a repetir allò dels “valors” que se suposa que transmet el futbol.
El futbol de Primera Divisió és un cau de racisme, masclisme, homofòbia i exaltació de la violència i de la testosterona més rància i estantissa. És una gran llàstima per la gran quantitat d'aficionats que són persones normals, però aquests ingredients tòxics formen part de la recepta social del futbol i hi van lligats de manera inevitable. Quan resulta que –per no sortir de la polèmica de la setmana– els portaveus de l'antiracisme resulta que són personatges com Javier Tebas o Florentino Pérez, és difícil no posar-se a riure. Quan, a més, els jugadors són una galeria de joves sobreprotegits i aïllats de la realitat social, que no tenen mai opinió sobre res perquè, efectivament, la majoria no tenen formació ni informació (ni ganes de tenir-ne), quins valors exactament se suposa que han de transmetre als més joves? Vista i comprovada l'enorme projecció i influència de la indústria del futbol sobre una gran part de la població, almenys intentem no esquivar el seu evident costat fosc amb debats sobre el moment fatxa de la setmana, fins que arribi el de la setmana que ve.
