Racionalització digital

A Sortint del castell del vampir Mark Fisher ja advertia de l’atmosfera tòxica i destructiva que, en paral·lel a l’expansió de les xarxes socials, havia enverinat l’esquerra. Fisher hi detectava la perillosa tendència al maximalisme i la guerra cultural (per sobre de la de classe), l’ostentació de la puresa moral, l’assenyalament, el linxament digital i una acusada inclinació a la sobreactuació i l’espectacle.

Per a Fisher, i contràriament al que havia prefigurat la irrupció 2.0, la nova política era practicada per individus atomitzats sense cap vincle entre si i sense correlació amb algun tipus d’articulació efectiva en el món real. La 1a llei del Castell és “Individualitza i privatitza-ho tot”.

A We all live in the Vampire Castle now, Yasha Levine va més enllà i creu que les xarxes socials no són només multiplicadores de la toxicitat, sinó que són intrínsecament nocives, ja que són dissenyades precisament per generar i amplificar el conflicte, irritar i accentuar la diferència. I un advertiment encara més alarmant: les xarxes ens domestiquen. Ens desarmen amb una falsa il·lusió d’empoderament i connectivitat, mentre que la ràbia ens afebleix i ens extenua. I no arribam a actuar. Ens sobra informació i ens falta organització. Arribats a un punt, la informació ja no és poder sinó impotència.

I tot en un engranatge brillant –bombolla digital– que s’ajusta específicament als nostres interessos –algoritme–, que ens troba encara que no el cerquem –suggeriments personalitzats– i que té una capacitat de producció i reproducció infinita –Auto Play Reels. Dopamina 24/7.

Una dura reflexió, que connecta amb un altre dels hits de la temporada, Una taca estranya al cel, d’Albert Lloreta, que ens parla de la confusió creixent i de l’evident col·lapse cognitiu... que ens paralitza.

L’inquietant post de Lloreta atribueix la ceguera (i paràlisi) col·lectiva al fet d’“haver acceptat Silicon Valley com a mediador entre la realitat i nosaltres” i qualifica el poderós pol tecnològic d’“indústria militant”, que cerca erosionar la democràcia, els estats convencionals i el bé comú per avançar cap a un tecnototalitarisme construït sobre la saturació comunicativa, el consum compulsiu i el discurs d’odi, i que, imposant una xarxa atomitzada, desconnectada i privatitzada, ha pervertit l’essència del primer internet.

El cataclisme ens troba hiperconnectats, però, paradoxalment, més aïllats que mai, sense espais de trobada real i exposats a taurons com Peter Thiel –PayPal, Palantir, Bitcoin...– que creu que la llibertat i la democràcia no són compatibles i que parla obertament de la democràcia com “un sistema a superar”. 

Tot i això, no és gaire realista pensar en una desdigitalització massiva i segurament ens haurem de conformar amb una certa racionalització digital: abandonar determinades xarxes, reduir la nostra exposició, domesticar l’algoritme, silenciar les notificacions, establir zones i horaris lliures de pantalles, recuperar el contacte físic, teixir xarxes reals...

Ara, la intel·ligència artificial tensa l’escenari i semblaria lògic, vista l’experiència recent, aplicar-hi un elemental principi de precaució. Però no. És sorprenent que ara que comença un curs amb menys pantalles –després d’haver comprovat les greus conseqüències d’una dècada de digitalització escolar acrítica– no ens plantegem que, probablement, amb la introducció a les escoles de la IA, seguirem un procés semblant, però amb conseqüències encara més males de revertir. 

Incomprensiblement, les autoritats educatives, amb una mà limiten les pantalles mentre que, amb l’altra, contracten formadors (?) en IA, perquè expliquin als docents com programar el curs, preparar les classes, corregir les tasques dels alumnes, enviar correus a les famílies, comunicar-se amb els companys... sense haver de llegir, ni escriure... ni pensar. Bé anam.

Per si encara som a temps de desanimar algú d’abraçar acríticament la IA, està bé recordar que darrere l’eteri nom d’intel·ligència artificial s’amaga la crua materialitat d’uns centres de dades “físics” que exigeixen la destrucció massiva de recursos naturals. Només el consum d’aigua, per exemple, equival a l’extracció anual de tot Dinamarca.

Més encara. El MIT ha publicat el primer estudi amb escàner cerebral sobre usuaris de ChatGPT. Els resultats són reveladors: el 83% dels usuaris no pogueren recordar una frase escrita uns minuts abans, la connectivitat cerebral caigué 35 punts i el debilitament cognitiu continuà present en sessions posteriors ja sense IA.

És massa clar. Amb unes dimensions inquietants i una gestió fosquíssima, la intel·ligència artificial és ecològicament destructiva i cognitivament letal. Preferesc dir-ho així i deixar-ho escrit ara, per a quan, d’aquí a cinc anys, comencem a lamentar la feta.