Com quedam?

Massificació, contenció, saturació, transició, sostenibilitat… Aquesta setmana passada la fira turística ITB ha propiciat un escenari inversemblant de declaracions, contradiccions, assajos d’apropiació de conceptes i relats fins a nivells desconcertants que, duit a l’extrem pel president de la Federació Hotelera, ha fregat l’absurd i ha generat indignació.

La presidenta, al seu torn, va sortir a explicar la seva “agenda de transició” suposadament cap a un canvi de model, però alhora reivindicant que el model no es toca: que el turisme ha estat, és i serà el motor econòmic d’aquestes illes. Doncs, cap on vol transitar? Ah! Cap a la sostenibilitat! I què és la sostenibilitat per a aquest Govern? La sostenibilitat del negoci turístic. Ja ho tenim. Però aquest i el seu creixement infinit comença a generar massa molèsties als residents i això embruta la imatge del paradís-fake* que vendran: 700 m2 finançats amb fons procedents del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de la Unió Europea - Next Generation, que suposadament està fet per “convidar a reflexionar sobre l’ús i la cura dels recursos naturals i que està inspirat en l’aigua i els seus ecosistemes.” Tal com resa el comunicat del mateix govern. Una queda amb els ulls com a plats davant tanta impostura després de veure les polítiques implementades pel Govern a cops de decrets llei i amb l’excusa de la simplificació administrativa que atempten contra el sòl fèrtil i dilapiden i comprometen els recursos clau i els equilibris ecosistèmics que es posen per bandera per atraure turistes contant mentides com si es tractés de faules.

En tot cas, faula, conte o llegenda, la presidenta pretén fer-se seu el relat. I ens conta que tot i que no hi ha ni saturació, ni massificació ni col·lapse, com ha afirmat el president de la FEHM exigint rigorositat i responsabilitat, sí que cal posar límits davant les “molèsties” que han manifestat els residents al carrer. Així, de la mateixa manera que admetent que les Illes són un territori fràgil i limitat per justificar posar tot el sòl a disposició de construir-lo amb polítiques de liberalització del sòl, idò ens entaferra que la turistificació absoluta, el forat negre turístic –com feia el símil en un recent article Jaume Garau– és una imaginació nostra: només és qüestió d’implementar una bona estratègia de gestió turística, diu la presidenta. I per això, independentment de les mesures que se suposa que haurien de sortir d’una segona fase de les meses del Pacte per la sostenibilitat, la presidenta s’avança –talment l’heroïna del relat– per proposar les mesures salvadores, no de la massificació, ni de la saturació, ni de la turistificació, sinó del concepte que ella ha elegit: la congestió.

Així es teixeix un relat que, malgrat el guió pretès, resulta desconcertant. Un joc de mans, amb paraules clau encaixades per vendre fum amb precises maniobres de distracció: pujada de la ITS, prohibició als plurifamiliars, gravamen als cotxes de lloguer i bossa “buida” (?), de places amb reconversió (?) i tot això en un context de mesures puntuals no sabem si necessàries però sí que del tot insuficients.

Perquè del que es tracta no és de la disputa del relat, de la venda de titulars i l’anunci de mesures “estrella”, del que es tracta és d’anar a l’arrel del model econòmic d’especialització econòmica turística que, en el marc de l’economia capitalista i per mediació de mercat i estat, es consolida per continuar engolint-ho tot amb el risc d’empassar-nos sencers. Llegiu (ja l’he recomanada en nombroses ocasions) Nancy Fraser i el seu llibre Capitalisme caníbal. El que tenim aquí és el “Turisme caníbal”. El turisme entès com una de les expressions més clares de la implementació de les dinàmiques extractivistes del capitalisme instaurat com a ordre social que desposseeix, espolia, explota i consumeix allò i aquelles vides que precisament l’alimenten. Ven el que es carrega: un paradís-fake que atempta contra allò que mostra per vendre’s i que se sosté sobre la injustícia i la desigualtat social generant bombes que acabaran fent implosió o derivant cap a models trumpians de distopia real.

Quines coses que hem de veure. Quines coses que hem de viure…

*Concepte extret de la XII edició de l’Encontre Internacional d’Arquitectures Col·lectives que es va fer a la Soledat, a Palma el 2019 sota el títol: ‘Antídots per un paradís fake’, coorganitzat per AAtomic Lab.