Ara fa un parell d'anys que no vaig a veure la cavalcada. Si ets un friqui del tema (i ho has de ser molt per decidir que el millor que pots fer el dissabte de Reis és anar a veure'ls arribar amb tota la comparsa de carrosses), la resta solem tenir tres etapes a la vida per no perdre'ns l'esdeveniment: fins que perdem la innocència, fins al moment que la perden els fills quan a més arriben a aquesta edat que prefereixen no fer-se veure amb tu en públic i, finalment (sí, finalment) i només a vegades, fins que els néts també la deixen enrere. Com que jo no estic en cap d'aquestes fases, procur no sortir al carrer en un horabaixa tan tumultuós.
De tota manera, des que era nina i durant tot el temps que vaig ser mare d'un menor, la cavalcada dels reis d'Orient ha estat qualque cosa molt semblant a les desfilades del Carnestoltes. Els Reis són els nostres veïns, la neboda fa de pastoreta i al cunyat enguany li ha tocat fer de patge. La barba i la perruca blanques de Melcior són ignífugues, Gaspar se'ls ha tenyit de caoba Advance i ara, tot i que d'Orient no ve, el més autèntic és el rei Baltasar, que en el meu temps es pintava la cara amb un suro carbonitzat. Les carrosses són camions desfressats i els caramels duen el nom d'un gran magatzem.
Si tot és una il·lusió, no entenc per què davall la perruca de Melcior o de Gaspar o sota el turbant de Baltasar no pot haver-hi una reina, ni entenc la polèmica que hi ha hagut als llocs on han optat per dones per a la representació. Tanmateix, qui ha perdut la innocència ho veu tot com un carnaval sovint bastant cutre. I qui té il·lusió, ho veu tot com vol.