21/05/2022

La quarta onada d'emigrants russos

3 min
Una nuvolada descarrega sobre Moscou, el 13 de maig.

La primera onada d’emigrants de l’Imperi Rus va sortir –fugint cames ajudeu-me emportant-se joies i objectes de valor– després del tret fantasma del cuirassat Avrora, a finals del 17, és a dir, amb l’anomenada Gran Revolució d’Octubre. A la fuga o expulsió inicial dels que van entendre que pintaven bastos bolxevics, la va seguir el denominat “vaixell dels filòsofs”, el gruix de la intel·lectualitat a la qual es va permetre d’abandonar el país. Poc després el va seguir un contingent incalculable que va fugir com va poder, primer cap al sud de l’Imperi, l’actual Ucraïna, fins a finals del 1921, i més tard als vaixells que van fugir, acabada la guerra civil, cap a Turquia (“a l’enemic que fuig, pont d’argent”): militars, comerciants, polítics i ministres, espavilats homes de negocis, religiosos, terratinents no assassinats a les seves possessions ni segrestats a les presons fins a escopir tot el que amagaven, i intel·lectuals, escriptors, pintors, actors, ballarins i cantants: és a dir, la crema de la societat russa –la primera sagnia humana i cultural de Rússia després de la gloriosa Revolució d’Octubre del 17.

Un cop triturat el que quedava –que pel que es veu era molt, després de l’extermini sistemàtic dels implacables 30–, i acabada la Gran Guerra Pàtria el 1945 –tal com anomenen els russos la invasió nazi–, molts dels supervivents de l’URSS van restar a la zona ocupada pels alemanys i van fugir del “paradís” soviètic, i van constituir així la desigual i confusa segona onada, tan maleïda pels soviètics i certament menys rellevant en el terreny cultural.

Passats els anys, als 70, a l’època de l’inintel·ligible Leonid Bréjnev, les autoritats van idear l’anomenat visat jueu per desfer-se en una autodenominada tercera onada dels dissidents, convertits en jueus per tal de ser foragitats del país, sense que constés la veritable raó del seu exili: la dissidència, l'oposició ferma i no-violenta al poder soviètic.

Hem de deixar de banda la gran onada 3.1, és a dir, la que van provocar la perestroika i l’enfonsament de l’URSS als 90, de la qual tinc poca informació i que mereixeria un capítol a part.

Però, ara, amb la invasió d’Ucraïna –al marge dels refugiats ucraïnesos, sobretot de les mares i fills, amb les seves àvies i avis–, ens arriba la que jo anomeno “quarta onada”. Els intel·lectuals i professionals russos, de fet, les persones crescudes ja en una atmosfera democràtica i que veuen el perillós tarannà criminal i despòtic del dictador, gent que, com en les ocasions anteriors i ara un cop més, fuig del país.

La quarta onada està sobretot formada per intel·lectuals: escriptors, politòlegs i periodistes, informàtics i tècnics en general, actors, cantants i músics... En una paraula, gent endinsada en el món actual –el món de la ciència, de la cultura, del saber i el pensament en general–, on impera la inquietud intel·lectual i el principi democràtic de la igualtat de drets i responsabilitats, de l’equilibri entre les forces que dominen el nostre món, el poder executiu, el legislatiu i el dels homes i dones que volen decidir el seu futur.

També és cert que el món no rus és el primer beneficiari d’aquesta sagnia: tècnics, científics i homes de la cultura, el 1917, als anys 40 i als 70, generació rere generació (com els refugiats espanyols de la nostra Guerra Civil, o els alemanys, jueus polonesos, russos o lituans i tants altres supervivents de l’extermini nazi), han fertilitzat com els llims dels grans rius les terres d’Austràlia i l'Uruguai, de Wisconsin i Nou Mèxic, i ara d’Armènia, Geòrgia i el Kazakhstan, d’Alemanya i de novament els Estats Units d’Amèrica (que s’haurien d’anomenar Estats Units dels Emigrants a Amèrica), d’Espanya, d'Israel i de l'Àfrica del sud i Europa en general.

Però ¿i Rússia, allò que anomenen la Federació de Rússia? ¿Què passa un cop més amb aquest país, els seus soferts habitants, els “grans russos” i els seus germans petits –els diferents pobles que habiten la Federació, sacrificats més que ningú en aquesta guerra–? ¿Quantes morts, fugues, purgues i sagnies, quantes presons i treballs forçats més caldran per fer d’aquesta terra un desert cultural, una estepa científica, una tundra democràtica, un país, en paraules de Zamiatin, el futur del qual no sigui un altre que el seu passat?