Sembla que faci més temps, però en aquest 2026 tot just hem passat només el primer quart de segle XXI. Fa vint-i-cinc anys es vivien moments d’eufòria. Deu anys enrere s’havia acabat la Guerra Freda i es parlava de la Pax Americana i d’un nou ordre mundial en el qual els valors Occidentals de la democràcia i els drets humans s’acabarien imposant per tot arreu. Però l’optimisme va durar poc.
Si hi ha una data que inaugura el segle és l’onze de setembre del 2001, quan un enemic, fins en aquell moment marginal i gairebé invisible, va atacar el cor d’Occident i va desfermar el fantasma de la guerra global. De cop i volta el món va esdevenir insegur i per tot arreu proliferaren la paranoia islamòfoba, els controls policials, la videovigilància... Si el segle XX es tancà amb la imatge de la gent saltant com a bojos el mur de Berlín davant la mirada impàvida de la Policia, el segle XXI comença amb les ordenades cues als controls dels aeroports, sotmesos a l’escrutini de policies armats com per anar a la guerra.
El món de la seguretat i l’ordre, que ja havia estat plorat per Zweig setanta anys enrere, ara es tornava a perdre. Però no és l’únic que el segle XXI es deixa pel camí. Hi ha una segona data que determina la configuració del món actual: el 8 de novembre del 2016, el dia que Donald Trump va aconseguir la majoria dels vots electorals per poder ser elegit president dels Estats Units.
Més enllà de les conseqüències directes de les seves polítiques, Trump és la manifestació més evident d’un fenomen del nostre segle que ben poca gent imaginava fa vint-i-cinc anys: el retrocés de la democràcia. Davant la inseguretat, real o induïda, ben aviat la gent no dubta a sacrificar la llibertat, apel·lant a la necessitat de control i a més severitat en les lleis, obrint la porta als tirans.
La percepció de la inseguretat i el retrocés de la democràcia es mantenen gràcies a un tercer factor que, tot i passar més desapercebut que els anteriors, potser és el més greu: el descrèdit dels mitjans de comunicació i del món acadèmic en general, i la seva substitució, en bona part, per les xarxes socials i altres productes digitals. Malgrat que pretenen ser una eina per facilitar relacions pacífiques, les xarxes socials no són més que un espai digital en el qual unes poques empreses controlen l’opinió de la gent a través d’algoritmes, al servei d’altres empreses que paguen per a això. Són un negoci rodó que pot ser, també, una arma política. De la mateixa manera que ofereixen consumidors domesticats, poden oferir votants convençuts (recordin el referèndum del Brexit del 2016).
La llibertat d’expressió i els mitjans de comunicació, amb tots els seus defectes, són el millor, per no dir l'únic, antídot davant la tirania –no debades són el primer objectiu a abatre de qualsevol règim autoritari– i cal reivindicar-los. Però els mitjans no poden sobreviure només amb l’esforç dels que hi escriuen, sinó que necessiten el compromís dels lectors i el seu suport, també l’econòmic. Ara a alguns els pot semblar una extravagància, però al segle XX la gent pagava per llegir els diaris. I perquè els pagaven, els llegien i això els permetia entendre el seu entorn més enllà del punt de vista particular, una condició fonamental per començar a recuperar la democràcia que ens estan prenent. Aquesta serà la nostra lluita en el següent quart de segle.
