Quart creixent

S’ha convertit en tradició: una de les nits ineludibles de l’estiu mallorquí és el concert central del cicle La Lluna en Vers, organitzat per Mallorca Literària. Enguany ha pres el títol (i la fulgurant promesa) de “Nit d’agitació folklòrica”, i ha aplegat al voltant de 1.400 persones al puig de Consolació de Sant Joan. El cap de cartell de diumenge va ser el cantant i cabareter asturià Rodrigo Cuevas, que es retrobava amb el públic mallorquí després de presentar Trópico de Covadonga al mateix escenari l’estiu del 2020, però la gran sorpresa varen ser, sens dubte, els que el varen precedir i seguir: la cantant felanitxera Mar Grimalt, que acaba de publicar el disc Vibrats i pretensats (2023), i la no menys felanitxera Sor Estiércol, alter ego de l’artista total Albert Iglesias Aulet, que a poc a poc s’està convertint en una icona popular de la cultura més kitsch i queer de l’illa.

Grimalt, que acaba d’aparèixer al panorama musical ja no com una bella promesa, sinó com una fantàstica realitat, va deixar bocabadat un públic que constatava amb ella l’enèsima prova de la nova edat d’or que viu l’escena musical de Mallorca. Amb una veu prodigiosa i alhora clara com l’aigua de cisterna, Grimalt va enfilar versos de Miquel Bauçà i de Damià Huguet, musicats seus, i lletres de collita pròpia barrejades amb sonoritats sintètiques, el toc del pandero, les harmonies d’un Korg. Unia, com el lema de la nit havia promès, arrel i avantguarda, i alhora se sumava al boom que viu la nostra música d’uns anys ençà. Amb ella, s’han incorporat al panorama els darrers anys artistes com Aina Tramullas i la seva veu alada, Aina Zanoguera i les seves actuacions a Alemanya i als Estats Units, o bé el trio electrònic Fades, que fan de l’electroqueer un exemple de festa i de normalització. A aquestes hi hem d’afegir Marala, el trio format per la valenciana Sandra Monfort, la catalana Selma Bruna i la mallorquina Clara Fiol, que fa poc més d’un mes conquerien el públic estatunidenc en un macroconcert al bell mig del Central Park de Nova York, i també Maria Hein, una altra il·lustre felanitxera que està despertant una expectació inaudita amb la publicació dels primers senzills del seu nou àlbum, que coneixerem a la tardor. Amb especial esment al grup Da Souza, que han anunciat que se separen just en el moment que acabaven consolidar-se en una de les principals formacions a tenir en compte, gràcies sobretot al ja inesborrable Dies d’atrezzo (2022).

Són, tots ells, mil·lenistes o zentennials. Es reconeixen fills de la influència sempre benigna d’artistes tan diversos com Antònia Font, Tomeu Penya, Maria del Mar Bonet o Joan Miquel Oliver. Han pujat amb el miratge de la immersió i la normalització lingüística. Escoltant-los diria sense por d’errar-me que són el futur, però sospit, sortosament, que encarnen el present més radical i engrescador. De la mateixa manera que La Lluna en Vers és any rere any sinònim de descobriment i festa, diria que tots els seus noms, en constel·lació, equivalen a escoltar una estona la lluna en quart creixent.