Putin es pensa que està guanyant

Tot va tal com havíem previst. Això és el que repeteix Vladímir Putin. Costa una mica de creure. Però, pel que sembla, és el que creu el Kremlin. Durant dues dècades he seguit de prop les paraules, el comportament i les decisions del president rus per fer-me una idea exhaustiva de les seves maquinacions. A partir de la retòrica pública, les decisions polítiques i les converses informals amb gent amb informació privilegiada, he arribat a entendre –en la mesura que sigui possible– les línies generals del pensament actual del Kremlin. El que és evident és que, a finals de maig, el Kremlin va arribar a la ferma conclusió que a la llarga guanyarà aquest conflicte. I ara Putin té un pla clar, a diferència dels primers mesos, que van ser caòtics.

Aquest pla, que consta de tres eixos, és una mena de matrioixca estratègica. Cada eix s’encaixa dintre de l’altre, per donar com a resultat una gran jugada que va molt més enllà d’Ucraïna.

L’objectiu més pragmàtic i factible està relacionat amb les ambicions territorials de Rússia a Ucraïna. Putin sembla creure que el temps corre a favor seu. Washington ja ha assenyalat que no està disposat a arriscar-se a provocar la ira de Putin travessant cap línia vermella. Es veu que han fet efecte les anteriors amenaces russes de recórrer a les armes nuclears: Occident no hi intervindrà directament, ni mantindrà l’ajuda a Ucraïna fins a aconseguir la derrota militar russa. En aquests moments, tot i les afirmacions en sentit contrari, l’opinió generalitzada a Occident és que Kíiv no serà capaç de recuperar les zones ocupades per les tropes russes. El Kremlin deu creure que tard o d’hora Occident es resignarà del tot a aquesta idea. Aleshores l’est d’Ucraïna quedarà a tots els efectes sota control rus.

El següent objectiu és obligar Kíiv a capitular. Aquí la qüestió no va dels territoris ocupats. Des d’un punt de vista pràctic, capitular voldria dir que Kíiv acceptaria les exigències russes, que es poden resumir en la “desucraïnització” i la “russificació” del país. Això implicaria criminalitzar la defensa dels herois nacionals, canviar el nom dels carrers, reescriure els textos d’història i garantir a la població russòfona una posició dominant en l’educació i la cultura. La finalitat seria, en definitiva, privar Ucraïna del dret a construir la seva pròpia nació. Els russos substituirien el govern per un altre, purgarien les elits i tallarien la cooperació amb Occident.

Aquest segon objectiu sembla forassenyat, esclar. Però per a Putin també és ineludible, tot i que potser tardarà més a fer-se realitat. D’aquí un o dos anys, quan, segons les expectatives del Kremlin, Ucraïna estigui esgotada per la guerra, sigui incapaç de funcionar amb normalitat i estigui profundament desmoralitzada, maduraran les condicions per a la capitulació. El Kremlin calcula que, arribat aquell moment, l’elit es dividirà i es formarà un moviment opositor favorable a la pau amb l’objectiu de derrocar el govern de Zelenski i posar fi a la guerra. No caldria que l’exèrcit rus capturés Kíiv; cauria per si sola. Es veu que Putin creu que res no podrà impedir-ho.

S’ha parlat molt de què és el més important per a Putin en aquesta guerra: impedir que l’OTAN s’estengui fins a les portes de Rússia o les seves ambicions imperials d’ampliar el territori rus i annexionar-se com a mínim una part d’Ucraïna. Però totes dues qüestions estan entrellaçades. Mentre Ucraïna s’acostava a l’OTAN i el conflicte del Donbass continuava estancat, Putin s’anava obsessionant cada cop més amb aquest país. El territori que, segons ell, pertany històricament a Rússia s’estava sotmetent al seu pitjor enemic. La seva resposta va ser convertir el territori ucraïnès en un objectiu unit a l’enfrontament amb l’OTAN, no en un substitut d’aquest enfrontament, com molts es pensen.

Això ens porta al tercer objectiu estratègic de Putin en la guerra contra Ucraïna, i el més important de tots des del punt de vista geopolític: construir un nou ordre mundial.

Acostumem a pensar que Putin considera Occident com una força hostil que vol destruir Rússia. Crec, però, que per a ell hi ha dos Occidents: un de dolent i un de bo. “L’Occident dolent” està representat per les elits polítiques tradicionals que actualment governen els països occidentals: per a Putin són estretes de mires i esclaves del seu electorat, fan cas omís dels autèntics interessos nacionals i són incapaces de tenir una visió estratègica. “L’Occident bo” està format pels europeus i nord-americans del carrer que, segons ell, volen tenir unes relacions normals amb Rússia, i per unes empreses que estan molt interessades en beneficiar-se d’una estreta col·laboració amb les seves homòlogues russes.

Es veu que, segons les idees de Putin, “l’Occident dolent” està en decadència i acabat, mentre que el bo a poc a poc comença a plantar cara a l’statu quo amb una sèrie de dirigents d’orientació nacionalista –com Viktor Orbán a Hongria, Marine Le Pen a França i fins i tot Donald Trump als Estats Units–, disposats a trencar amb el vell ordre i crear-ne un de nou. Putin creu que la guerra contra Ucraïna i totes les seves conseqüències, com ara l’alta inflació i la pujada dels preus de l’energia, donaran ales a l’Occident bo i ajudaran la població a alçar-se contra l’establishment polític tradicional.

Segons sembla, l’aposta de Putin és que els canvis polítics decisius que es produiran als països occidentals obriran la porta, amb el pas del temps, a un Occident transformat i amistós. Aleshores Rússia podrà tornar a plantejar totes les exigències en matèria de seguretat que va exposar en el seu ultimàtum del desembre als Estats Units i l’OTAN. Sembla una quimera irrealitzable. Tot i així, és el que Putin espera.

Hi ha bones notícies. El fet mateix que el pla li sembli realista hauria d’impedir, a curt termini, una escalada nuclear. Però la mala notícia és que, tard o d’hora, Putin es trobarà de cara amb la realitat. En aquell moment, quan els seus plans es vegin frustrats i la seva decepció sigui màxima, segurament és quan serà més perillós. Si Occident vol evitar un xoc catastròfic, ha d’entendre de debò a què s’enfronta quan s’enfronta a Putin.

Copyright The New York Times