23/09/2022

Putin té greus problemes

5 min
Un cartell crític amb Vladímir Putin.

Arran de la impressionant contraofensiva en què les forces ucraïneses han recuperat milers de quilòmetres de territori, a Rússia hi ha inquietud.

Les tertúlies polítiques del país, habitualment força deferents amb el poder, han donat la paraula a veus més crítiques. Els contraris a la guerra hi han dit la seva –uns 40 regidors de diversos municipis han signat una petició demanant la dimissió del president– i personatges fins ara lleials han començat a parlar en veu baixa dels fracassos del règim. Com a mostra del descontentament generalitzat, Al·la Pugatxova, l’estrella de pop russa més famosa del segle XX, s’ha pronunciat en contra de la guerra. Sis mesos de consens han començat a esquerdar-se.

El consens no era tan ferri com semblava. Per bé que molts observadors occidentals acostumen a veure el règim rus com una mena de monòlit, la realitat és més complexa. Tot i que la guerra ha reduït considerablement l’espai per a la dissidència, dintre de l’elit governant encara hi ha camps ideològics que competeixen i poden fer sentir la seva veu. Per exemple, els anomenats liberals sistèmics, concentrats majoritàriament en institucions financeres estatals i entre els oligarques, han expressat la seva preocupació per les conseqüències de la guerra per a l’economia russa. Però el que està pressionant cada cop més el règim és un altre grup, envalentit pel fracàs d’un Kremlin incapaç d’aconseguir la victòria a Ucraïna.

En podem dir el partit de la guerra. Format per les agències de seguretat, el ministeri de Defensa i mitjans de comunicació i personatges polítics sense pèls a la llengua, abasta tot l’ecosistema nacionalista radical, i els seus adeptes han atiat ininterrompudament les crítiques a la gestió de la guerra d’Ucraïna per part del Kremlin. Poderosos, ben posicionats i ideològicament compromesos, volen una intervenció bèl·lica molt més agressiva. I si hem de jutjar pel discurs pronunciat per Putin aquest dimecres –en què va anunciar la incorporació d’uns 300.000 nous soldats, va defensar els referèndums sobre la unificació amb Rússia a les quatre regions ucraïneses ocupades i va repetir l’amenaça d’escalada nuclear–, sembla que s’estan sortint amb la seva.

El partit de la guerra ha fet molt soroll des de l’abril, quan va quedar clar que l’exèrcit rus no era capaç de conquistar Kíiv ni d’enderrocar el govern de Zelenski. L’objectiu actual de Moscou, més modest –apoderar-se del Donbass i disposar d’un corredor terrestre que l’uneixi amb la Crimea annexionada–, els sembla una renúncia intolerable. Durant tot aquest temps els falcons russos s’han beneficiat d’una caixa de ressonància inesperada: els nombrosos canals de Telegram –alguns dels quals arriben a tenir un milió de seguidors– dirigits per periodistes de guerra integrats a l’exèrcit rus. Enmig d’una incessant allau de comentaris, els canals critiquen la falta de decisió del govern i exigeixen una conquesta d’Ucraïna a gran escala i la mobilització general de la població russa.

A l’estiu el nivell de les crítiques era assumible per al règim. Però les coses van començar a canviar a l’agost, quan van assassinar a Moscou Dària Dúguina, filla d’un dels ideòlegs més coneguts de l’imperialisme rus, Aleksandr Duguin. Es desconeixen els autors i l’objectiu de l’atemptat, però els efectes salten a la vista. L’assassinat va traslladar el conflicte a un dels barris més elegants de la capital i va confirmar així l’opinió dels falcons, que veien de mal ull la intervenció bèl·lica. Des de la seva mort, el partit de la guerra ha utilitzat el “martiri” de Dària Dúguina per redoblar les crides a una guerra a gran escala amb un to clarament apocalíptic.

El revés militar de les últimes setmanes ha jugat a favor seu. El famós cap d’estat txetxè, Ramzan Kadírov, ha cridat a l'“automobilització” i ha instat els governs regionals a reclutar com a mínim 1.000 ciutadans cadascun fins a reunir un total de 85.000 nous soldats. El líder del Partit Comunista, Guennadi Ziugànov, una altra figura clau de la dreta nacionalista, ha demanat la “màxima mobilització de forces i recursos” i vol que el Kremlin anomeni “guerra” del conflicte en lloc d’operació especial. A més, Ievgueni Prigojin, el líder de facto d’una tèrbola colla de mercenaris coneguda com el Grup Wagner, ha reclutat presoners per enviar-los al front.

No hi ha dubte que aquestes crítiques han fet forat. Tot i que Putin no ha arribat al reclutament massiu, la “mobilització parcial” –en paraules seves– d’uns 300.000 soldats dona ales al partit de la guerra. I el projecte de celebrar referèndums als territoris ucraïnesos ocupats –Donetsk i Lugansk a l’est, i Kherson i Zaporíija al sud— està pensat per replantejar els termes del conflicte a gust dels que critiquen el president, partidaris de la línia dura. També hi ha indicis que Putin pot endurir la política interior i recórrer encara més a la repressió.

L’administració, per exemple, està intensificant l’adoctrinament dels escolars i ha introduït noves restriccions per a continguts artístics suposadament nocius. Els serveis de seguretat, per la seva banda, es concentren en eliminar la dissidència i detenir i empresonar qualsevol tipus d’oposició. A les universitats, estudiants i professors reben cada vegada més pressions per tallar els lligams amb els seus homòlegs occidentals. Aquestes accions, ja de gran envergadura, podrien ser encara més exhaustives i fer caure molts més russos en les xarxes de les autoritats.

Aquesta estratègia, però, no està exempta de riscos. L’interès per la guerra i el consegüent fervor patriòtic estan minvant entre els ciutadans. Una repressió més intensa, unida a la consciència cada vegada més colpidora dels costos humans de la guerra a mesura que més homes es vagin incorporant a l’exèrcit, els podrien desanimar del tot. Més russos joves i amb estudis dels que ja han fugit podrien abandonar el país.

Tampoc hi ha cap garantia que els partidaris de la línia dura a l’elit governamental acceptin la repressió interna com a substitut de l’èxit militar a l’estranger, o que l’arribada de noves tropes hagi d’alterar substancialment la dinàmica del camp de batalla. Amb un exèrcit necessitat de noves lleves i esgotat, Putin encara ha de trobar la manera d’aconseguir un resultat militar que com a mínim pugui presentar com una victòria parcial. No l’ajuda gens el fet que els principals països que li fan costat, la Xina i l’Índia, hagin començat a manifestar la seva inquietud.

Tot i aquestes dificultats, seria un error pronosticar la caiguda del règim, establert des de fa dues dècades. Però Putin, com tots els líders, necessita una legitimitat que fonamenti el seu govern. I les pròximes setmanes i mesos potser descobrirà que la terra li comença a tremolar sota els peus.

Copyright The New York Times