27/12/2022

El "problema catalán"... és el problema

"Tot això passa perquè ve un any electoral", diuen uns. "No, tot això és perquè Feijóo ha assumit les maneres més dures del seu partit", repliquen els altres. I encara hi ha qui afirma: "La culpa és del discurs massa extremista de Podem". O també: "Els jutges estan jugant a ser polítics". O fins i tot: "El rei hauria d'exercir el seu paper arbitral". I aquell altre que passa per allà rebla: "Aquests períodes de tensió són normals en democràcia". Però tots saben que, al capdavall, la situació de crispació que viu la política espanyola dins i fora del Congrés de Diputats no té res a veure amb cap elecció, ni amb cap partit polític concret, ni amb els magistrats, ni amb determinats lideratges, ni amb l'exercici de les funcions constitucionals del rei, ni amb res que s'hi assembli. Ho saben tots, però ningú gosa verbalitzar-ho perquè aquest clima deriva directament –tot i que alhora subterràniament– d'un assumpte molt molest, d'un vell conegut que sempre fa de mal dir: "el problema catalán". S'ha donat per mort i enterrat en incomptables ocasions i des de diferents fraseologies: fa nosa. L'última és la de l'actual govern de Pedro Sánchez. En forma de pregunta retòrica diu, si fa no fa: "¿La convivència no és millor avui que l'octubre del 2017?" (insinuant, en passant, que els fets de 2017 van ser essencialment un problema "de convivència"). El "problema catalán" ha revifat perquè el procediment polític amb què es vol corregir el disbarat jurídic de la sentència del Procés implica un conjunt de reformes que són, en un sentit o altre, arriscades. La reforma del delicte de malversació és la més evident, però no l'única. Aquesta reforma està íntimament relacionada amb la manera com es va plantejar la causa general contra l'independentisme català. Era un truc senzill per endurir desproporcionadament unes penes que un jutge imparcial hauria associat només a la desobediència.

Cargando
No hay anuncios

Si volen, ho podem plantejar des d'un altre angle: és evident que sense el vell "problema catalán" l'actual sainet parlamentari simplement no existiria. N'hi hauria algun altre? Segur, però no seria pas aquest. Si Feijóo ha canviat radicalment de to no és perquè s'hagi trastornat, sinó perquè com a president de la Junta de Galícia no havia d'apagar focs vinculats a l'esmentat "problema". I si els votants de Cs se'n van anar de cop i volta a Vox no és perquè el personal hagués bescanviat d'un dia per l'altre un (suposat) centrisme de matriu liberal per l'extrema dreta pura i dura, sinó perquè es pronuncien en clau nacional espanyola, i el "problema catalán" és just allò que els aglutina. I la cosa no acaba aquí: la majoria de tensions en el si del PSOE tenen a veure igualment amb la qüestió, i no només en el cas d'un personatge com Lambán. Etcètera.

El 13 de maig del 1932, el llavors diputat José Ortega y Gasset va utilitzar una expressió que ha fet fortuna, val a dir que com moltes altres d'aquest filòsof: Catalunya "es un problema que no se puede resolver, solo se puede conllevar". El més interessant d'aquell discurs parlamentari, però, és que va anticipar d'una manera clara el que acabaria sent l'Estat de les autonomies. "Mientras no movilicemos esa enorme masa de españoles en vitalidad pública, no conseguiremos jamás hacer una nación actual. ¿Y qué medios hay para eso? No se me puede ocurrir sino uno: obligar a esos provinciales a que afronten por sí mismos sus inmediatos y propios problemas; es decir, imponerles la autonomía comarcana o regional". Cambrer, un cafè per a tots! Doncs bé, ja veuen que l'actual clima enrarit que regna a la política espanyola no té absolutament res a veure amb el cicle electoral, ni amb Feijóo, ni amb el sursum corda, sinó amb la mateixa qüestió estructural, exactament la mateixa, que es discutia fa 90 anys a la seu parlamentària de la República Espanyola. Imponerles la autonomía: heus aquí la que després va ser la fantasia fundacional del règim del 78 per emmascarar un "problema"... que segueix on era.

Cargando
No hay anuncios

El discurs d'Ortega, si més no, encarava el "problema" sense subterfugis basats en la sacralització de la Constitució republicana d'aquell moment ni encara menys en la retòrica pseudojurídica que s'ha fet servir al llarg dels darrers anys per camuflar la pura llei de l'embut. Aquesta franquesa –i també, cal dir-ho, les bones maneres amb què la va expressar el filòsof madrileny– és important per al reconeixement de l'existència del "problema". Sembla ben poca cosa, tot i que en realitat és la clau per començar-lo a resoldre, és a dir, per incloure'l de manera efectiva a l'agenda política i treure'l de la judicial.