Un temps ençà la priorització dels residents està de moda. Fa pocs dies la presidenta del Govern va anunciar una ajuda per la compra del primer habitatge a residents a les Balears per un mínim de cinc anys. Però aquesta no és la primera mesura del Govern en aquest sentit, aquest mateix criteri de 5 anys de residència ja el podem trobar aplicat als Habitatges de Preu Limitat (HPL), Habitatges de Protecció Oficial de l’Ibavi, als avals de la Nova Hipoteca Jove i a l’accés al programa de Lloguer segur. A part de trobar condicions similars en promocions d’ajuntaments arreu de les Illes.
El més interessant és que una part de l’esquerra comença a combregar amb aquest tipus de mesures que han estat impulsades inicialment pel govern del PP amb suport de Vox. Es reclama la protecció dels residents enfront de processos d’expulsió massius, com el que provoca la gentrificació. Emperò, aquesta condició de residencialitat aplicada a polítiques socials o d’habitatge exclou una part molt important de població que viu des de fa poc a les Balears, molts d’ells amb condicions materials molt pitjors que els de la majoria de residents.
Així les coses, hi ha una pregunta que sobrevola aquesta qüestió: és aquesta priorització dels residents moralment acceptable? Ha de tenir més dret d’accés a un bé una persona pel fet d’haver viscut més temps a un lloc? O potser tot això és una forma de nativisme encobert? El nativisme, per principi, considera que els autòctons tenen prioritat sobre els nouvinguts.
Paradoxalment, una part important de l’esquerra també aixeca aquesta bandera, la d’“els locals primer”. Si genuïnament no es parteix d’una concepció nativista, justificar la priorització dels residents de llarga durada suposa un repte. En tot cas, la crisi residencial, com tantes altres, ens du a tots a forçar els nostres principis morals i a pensar excepcions ad hoc per donar-hi una resposta. Aquí una llista d’arguments que he sentit dir a activistes i polítics sense fer servir el nativisme com a justificació:
En primer lloc, hi ha el possible dret a romandre: les persones que fa més temps que viuen en un lloc tendrien una vinculació, una xarxa social feta, que fa que tendria més cost per a elles moure’s a un altre lloc, això justificaria prioritzar-los en l’accés a l’habitatge. El punt més feble d’aquest argument seria que d’entrada no és evident fins a quin punt pesa moralment més prioritzar l’arrelament d’una persona a la possible mala situació econòmica d’una altra que fa poc temps que està en un lloc.
En segon lloc, hi ha qui considera que protegir els residents és clau per assegurar la continuïtat de serveis bàsics: en un context d’expulsió a la perifèria o a fora de treballadors necessaris per mantenir els serveis bàsics prioritzar-los en la distribució d’habitatge és imprescindible. En tot cas, amb aquest argument, els 5 anys de residència no sempre resoldrien què fer amb els treballadors que venen de fora i que també sostenen serveis considerats essencials.
En tercer lloc, el mèrit fiscal: aquells que han contribuït més temps a les arques públiques han de tenir més accés als béns de la comunitat, especialment si provenen del sector públic. Aquest té el perill d’acabar prioritzant els més grans sobre els més joves. Llevat que aquest mèrit fos traspassable de pares a fills, però llavors això incorreria en un argument nativista.
I, en darrer lloc, un altre argument que he sentit molt és el de la preservació de la identitat de la comunitat: protegir la cultura i la identitat local enfront de l’assimilació o de l’homogeneïtzació seria un valor a protegir en si mateix. Així, la priorització dels residents en el mercat de l’habitatge seria una forma de protegir els seus trets culturals. El principal problema d’aquest raonament és que discriminar en l’accés a un servei o bé per motius culturals xoca amb elements molt bàsics de la nostra cultura política. Per tant, fer servir el criteri de la residència mínima com a substitut de la de “portador d’una cultura determinada” pot ser més socialment acceptable, però resulta problemàtic si es mira més de prop.
Tots els arguments que he exposat aquí poden ser criticables des de diferents perspectives ideològiques, com passa sempre que es declara que tal cosa o altra és ‘important’ o ‘valuosa’. Però, com a mínim, aquests tenen la virtut de no apel·lar a l’origen de les persones per tal de negar-los o prioritzar-los davant el que podem considerar un dret, com és l’habitatge. I això és important, ja que fer servir el nativisme per justificar una política pública que pot arribar a tenir sentit pot dur-nos, en el futur, a veure amb bons ulls vertaderes immoralitats. Per això és cabdal triar bé les nostres idees avaluant les seves assumpcions i les seves implicacions.
El cas és que davant de l’escassetat d’habitatge tenim moltíssimes opcions com a societat, però per reduir-ho només a dues: no fer res i que el criteri de distribució de l’escassetat sigui el del mercat, és a dir, el del millor postor, o que introduïm altres fórmules que trobin un equilibri entre tot el que consideram important protegir com a poble. Ens fa falta, per tant, continuar pensant com fer que les intuïcions morals que tenim els illencs, com la que “no està bé que ens vegem obligats a abandonar ca nostra”, puguin ser expressats i traduïts a polítiques públiques sense incórrer en discriminacions intolerables.
