De prioritats
L’endemà de la cloenda de la COP30, tancada a correcuita i amb nerviades com les anteriors, en vaig voler conèixer les conclusions. Vaig googlejar una estona i vaig consultar uns quants mitjans de comunicació reputats, nostrats i internacionals. Em va costar o, més ben dit, em va resultar impossible trobar un llistat concret dels acords assolits. Perquè són vagues i perquè ja no interessen tant. Fort, eh? Nanda Ramon ho clava al seu darrer article a l’ARA Balears: amb el canvi climàtic cada dia ens hi jugam més, però, paradoxalment, de cada vegada ens interessa menys. Em fa l’efecte que fins i tot –o per començar?– els senyors de la COP, que tenen poder i recursos perquè la cursa cap al no-res canviï de direcció, semblen cansats i abúlics. Pot ser que això que sembla un desinterès creixent sigui induït i que tal vegada també ho fos l’estimulació de l’interès quan la crisi climàtica era la Gran Prioritat?
La involució de la Comissió Europea és digna d’atenció. En només dos anys ha passat de pregonar el Green Deal com la mare de totes les polítiques europees, a fer cama de conill. Com? No era aquest un compromís irrenunciable, la darrera oportunitat per salvar-nos de l’apocalipsi? Aquest 2025 la UE ha trencat la dinàmica dels darrers anys i torna a elevar el consum de combustibles fòssils. La Comissió ha decidit prorrogar fins al 2040 la fabricació i circulació de vehicles dièsel i ha posposat altres objectius que fa dos dies anunciava com a línies vermelles, i que dolents que eren els altres que no feien el mateix.
Aquestes abdicacions d’avui casen malament amb la vehemència d’ahir. L’avenç de l’extrema dreta arreu d’Europa hi té alguna cosa a veure, clar. El seu ascens ha modificat els equilibris polítics tradicionals i ara el seu negacionisme climàtic condiciona les polítiques de la Unió. Però això, en lloc de justificar les renúncies, encara les fa més impertinents: qui va amb un coix, al cap de l’any ho són tots dos, i qui cedeix un mínim d’espai al feixisme i els seus succedanis entra, de grat o per força, dins la seva òrbita.
Siguem atrevits: fins a quin punt l’ambició de la UE davant l’emergència climàtica és autèntica? És possible que davall la devoció ecologista, ara vinguda a menys, hi hagués un joc d’interessos no tan verds? La represa de la carrera armamentista per defensar Europa davant hipotètiques agressions exteriors no és només una amenaça per a la pau. La fabricació de nou armament, el creixement dels exèrcits i la realització de proves, maniobres i exercicis suposarà un cost en recursos i energia descomunal, i un repunt d’emissions de CO2.
Guanyen crèdit les veus crítiques que acusen la UE de tenir motius menys nobles i no confessats per impulsar la transició energètica cap a les renovables. Bàsicament, la necessitat d’Alemanya, i de retruc de tota l’Europa continental, de deixar de dependre del gas rus. La morterada de doblers injectats via fons europeus per accelerar la instal·lació de plaques solars i parcs eòlics té, sens dubte, uns efectes climàtics positius, però no està de més demanar-se a qui està beneficiant tota aquesta monumental despesa.
Tot això rebota en les polítiques estatals, autonòmiques i locals, que depenen en part dels fons europeus. Comparem el pressupost de l’Ibavi amb el muntant de les convocatòries d’ajudes per a la instal·lació de plaques d’autoconsum i ens endurem el primer ensurt. I seguim: qui s’ha beneficiat dels milions que la CAIB ha donat en subvencions per instal·lar plaques solars d’autoconsum? Els llistats públics de beneficiaris (oh, BOIB!) ajuden a dibuixar un mapa tan interessant com impúdic. En alguna resolució, el 50% dels llinatges són estrangers i no precisament del Sud global. No hi trobareu Mohameds ni Diops (qui és que ens pren què?) però sí noms de famosos espanyols i estrangers, a qui els hem pagat amb fons públics la sostenibilitat de les seves mansions de luxe. Alguns han rebut fins a 30.000 € per posar aerotèrmia, bateries i folrar de plaques tota la coberta d’una casa que no és ni ca seva sinó una segona residència. Però, ai, si ets un resident que només tens un piset que sí que és ca teva, amb prou feines rebràs 5.000 € de subvenció, perquè no pots cobrir tot el terrat: has de deixar espai per estendre-hi la roba!
A peu de carrer la gent sent que té més problemes amb l’habitatge que amb les emissions de CO2, però fins i tot en aquests temps de rebaixes de l’emergència climàtica, les institucions públiques pitgen l’accelerador per subvencionar plaques a les cases de qui pugui pagar el 70% no subvencionat. Per contra, les mateixes institucions van a pas de tortuga per garantir un sostre digne a la gent que no en té. Ni plaques, ni sostre. És més complicat, diuen. És qüestió de prioritats, no diuen.