Present continu
El 23 de juliol, les eleccions estatals varen significar un punt (i a part) que ens va permetre alleugerir un poc la pesadesa amb què havíem iniciat l’estiu després dels resultats de les eleccions autonòmiques, insulars i municipals. Les institucions i polítiques locals comencen a configurar-se en claus que ja voldríem superades, dibuixant esdevenirs mals d’empassar en un context de crisi ecosocial –global i local– sense precedents i totalment ignorada per les forces polítiques més extremes del capitalisme neoliberal que ens governaran els propers quatre anys. I en aquest context ja començàvem a preparar-nos per al pitjor dels escenaris en les eleccions estatals. Però l’avançament d’aquestes va sortir bé al president espanyol i la societat va reaccionar per frenar l’auge, que pareixia inevitable, de l’extrema dreta en el context estatal.
Sabem, però, que aquest fre és només això, un fre. I que caldrà molta força per contenir aquests avanços organitzats de la radicalitat feixista en els propers anys, que s’escampa, entre la gent més jove i les classes més empobrides, amb eslògans aglutinadors d’odis, desconfiances i negació. Basteix la seva força en la proclama de la llibertat individual per damunt de qualsevol projecte de transformació col·lectiva que ens cal si volem enfrontar amb garanties de sostenibilitat de la vida el declivi del necrocapitalisme, la versió més crua del capitalisme que va emparant-se en la ideologia de l’extrema dreta per construir l’hegemonia cultural que li permet continuar avançant.
On trobar les escletxes a aquesta realitat? Amb quins llenguatges arribam, transformam i interpel·lam les realitats concretes que s’han de superar a si mateixes per tenir una mirada àmplia i llarga que es faci càrrec de l'esdevenir? Des de quins contextos abordam aquestes transmutacions per generar utopies reals enfront de la distopia en què s’ha convertit la humanitat en aquesta era que alguns han convingut a anomenar capitalocè? Des d’on experimentam els canvis que han d’esdevenir les llavors de la nova realitat que ens cal construir? Com recuperam i ens apropiam dels simbolismes i identitats col·lectives? Com transitam, en un retorn necessari, des de la individualitat suïcida a la comunitat, assumint la interdependència vital entre les persones i amb el territori que ens sosté? Com intervenim en un context que se’ns fa cada cop més contradictori, ofensiu i advers? Com conjugam noves formes de relació amb tot allò que ens envolta que ens permetin dibuixar horitzons comuns i realitats emancipadores? Com ens repensam i refeim col·lectivament? Com interconnectam memòria i present per generar futurs possibles i desitjables? Com recuperam arrels per treure ales? Com ens fusionam en els altres des de l’essència única i individual que som cadascú de nosaltres, conformant mons petits que transformin el món gran des de l’entrega total i absoluta, la confiança i el deixar-se morir?
Estam en un moment de canvi profund i requereix que ens agafem el temps –desaccelerant-ho i reapropiant-nos del seu significat–, també la distància necessària per agafar perspectiva, en el context propi i més enllà, i fer una mirada llarga i pausada. Les arquitectures col·lectives que crèiem sòlides i perdurables se’ns han anat desintegrant i mostrant desequilibris i límits que ens toca assumir i reconduir. Ens calen noves formes d’organització, nous llenguatges i nous marcs mentals i experiencials, per respondre les mil preguntes que ens sorgeixen i la multitud de desafiaments a què ens aboca la incertesa majúscula que suposa aquest nou temps. I tot això en un context accelerat de compte enrere en el qual haurem d’aprendre a conjugar un present continu, a ritme lent –per resistència– però persistent, en el qual tot està per fer.
