21/07/2023

PP-Vox i l'Entesa dels Catalans

Si diumenge s’imposa el tàndem PP-Vox, haurem de tornar a l’esperit resistencial de l’antifranquisme. Una figura clau d’aquells anys de plom va ser el polític, historiador i advocat Josep Benet, decisiu a l’hora d’impulsar una idea de país que unís catalanisme amb classes populars. Avui en diríem "ampliar la base". El museu del monestir de Montserrat presenta fins a l’1 d’octubre una exposició sobre Benet, persona en la qual confluïen l’intel·lectual –editor i autor d’obres cabdals– i l’activista –promotor i ideòleg a l’ombra d’incomptables iniciatives–. Incansable, determinat, tossut, rere el seu fil de veu i la seva figura escardalenca bategava un home d’una tenacitat inusual, tan ben retratat a la biografia Com una pàtria que li va dedicar Jordi Amat.

Va pertànyer a una generació de polítics cultes i compromesos, amb voluntat de servei. Només cal mirar la candidatura unitària al Senat de l’Entesa dels Catalans del juny del 1977, promoguda per l’Assemblea de Catalunya, i que a Barcelona va presentar el triplet Benet, Cirici, Candel: un cristià catalanista d’extracció popular (Josep Benet), un socialista intel·lectual de bona família (Alexandre Cirici) i un immigrant fet a si mateix (Paco Candel). Van arrasar. Benet va ser el senador més votat d’aquella jove democràcia. Que lluny estem ara d’aquests perfils. Potser el que va passar fa mig segle era excepcional.

Cargando
No hay anuncios

Anirem a votar, esclar. Entre altres coses, el record de Benet ens hi obliga. Va costar molt aconseguir i consolidar una democràcia que ara està en perill davant l’accés de l’extrema dreta a les institucions. Si aixequés el cap, no donaria crèdit. Tota la seva lluita per arribar aquí? Ja de gran, Benet es desesperava quan veia com s’extraviava el rumb a l’hora de bastir amb rigor un país de qualitat, lliure i just. Era memòria viva i l’escandalitzava el coneixement històric superficial imperant. Perduda la seva capacitat d’incidència política, incapaç de deixar de treballar, es va refugiar en la tasca d’historiador amb resultats brillants, recuperant la tràgica mort de figures afusellades per la dictadura: el president Lluís Companys, el cristià nacionalista Carrasco i Formiguera, el republicà Carles Rahola, l’anarquista Joan Peiró i l’independentista Domènec Latorre. No va deixar d’escriure fins a l’últim moment.

Cargando
No hay anuncios

Mort fa 15 anys, la seva figura no ha tingut relleu. Era irrepetible. Com tants d’altres del seu temps: el mateix Candel, o Xirinacs, que també va ser senador independent aquell 1977 i es va integrar després al grup de l’Entesa, al qual s’hi van sumar els senadors de designació reial Martí de Riquer –el brillant erudit que havia lluitat al bàndol sublevat–, Maurici Serrahima –gran amic de Benet– i Josep M. Socias –alcalde de Barcelona designat per Joan Carles per pilotar-hi la Transició–. Dins la candidatura de l’Entesa, per les altres circumscripcions catalanes van sortir elegits noms com Pere Portabella, Jaume Sobrequés, Salvador Sunyer, Josep Subirats o Felip Solé Sabarís, entre d’altres. I Francesc Ferrer Gironès i Maria Rúbies, que havien anat amb la coalició de Pujol, també van acabar fent pinya al Senat dins l’Entesa.

Val a dir que aquell esperit unitari va durar poc. La lògica de partits, i els personalismes, es van imposar. Després de Tarradellas, només hi podria haver un president de la Generalitat: ¿Pujol, Reventós, Benet? De nou tres personalitats d’alt nivell. Benet, molt allunyat de la tradició comunista i marxista, tanmateix va presentar-se pel PSUC, el partit aixopluc que havia liderat l’antifranquisme. Volia encarnar personalment la síntesi d’una Catalunya diversa i popular. La síntesi pujoliana –liberalisme socialitzant i nacionalisme– va endur-se el premi. La síntesi de la unitat socialista de Reventós va quedar-se els ajuntaments. Començava una llarga etapa d’autogovern que va canviar de marxa amb el Procés i que, al capdavall, ens ha portat a les portes d’una gran i letal involució a Espanya. Salvant les distàncies –ara tenim institucions–, si toca tornar a l’esperit de la resistència, caldrà buscar les bases en gent com Benet i la seva generació.