Què pots fer tu pel teu país
El plaer de la relectura, un dels grans regals de l’edat, és font infinita de nous aprenentatges. Amb el pas dels anys, ens és permès de retrobar vells coneguts i veure’ls, de cop, amb nous ulls. La nova lectura ens regala sovint sorpreses inesperades i ens descobreix detalls i matisos, que havien quedat ocults a la primera desbrossada, de vegades feta massa arreu, per mor de la frissança, l’expectativa o el delit.
Per motius diversos –l’atzar, algunes agradables obligacions, la desgana creixent davant les novetats...– aquest està sent un estiu de relectures i retrobaments: l’Arxiduc, Francesc de Borja Moll, Fuster... Gegants de la cultura que resisteixen el pas del temps i que continuen exercint magnetisme i mestratge a través de la vigència del seu llegat.
El retrobament amb l’Arxiduc ha vengut de la mà de Nicolau S. Cañellas Serrano (El paisatge de l’Arxiduc, Documenta, 2015), que m’ha obert la curiositat de revisitar textos i altres materials aparcats des de feia anys i que ara, després de dècades trescant per la muntanya, m’han semblant encara més magnificents: 1.700 hectàrees adquirides, construcció de cases, jardins, berenadors, capelles, 44 miradors, una trentena de camins...
Alguns detalls, abans no reparats, em resulten ara especialment eloqüents: el pseudònim per protegir l’incògnit a la seva primera visita –Ludwig, Graf von Neudorf–; els 55 llibres que arribà a escriure –el primer, als 21 anys–; el costum de no posar-los a la venda i, en molts de casos, no signar-los; la publicació dels dos primers toms de Die Balearen després d’una estada de només dos mesos a l’arxipèlag; el començament de les ambicioses obres de Miramar només 23 dies després de la compra; l’ajuda a mossèn Cinto en moments de tribulació...
Especial efecte m’ha fet el català de l’Arxiduc, que no recordava o que simplement no vaig saber afinar en les primeres lectures. No m’imagín com devia sonar en llavis del savi poliglot, que parlava 12 llengües i s’adreçava a sa mare en italià, però per escrit és un català vivíssim i genuí –també en les incorreccions–, molt expressiu, dúctil i precís, i lliure de les vel·leïtats academicistes o arcaïtzants d’alguns coetanis locals.
La celebració enguany dels 60 anys de l’acabament del Diccionari i de la fundació de l’Obra Cultural Balear ha estat l’excusa perfecta per revisitar Don Francesc a través dels seus trepidants volums de memòries.
L’”escarada”, com ell en deia, va ser certament monumental i es va concretar en un 'resultat' magnífic: deu volums, 9.850 pàgines, 160.000 articles, 1.500 il·lustracions... però, sobretot, a través d’un 'procés' exemplar: la creació, de cap a cap del país, d’una xarxa d’informadors, col·laboradors i subscriptors, que protagonitzaren, entusiàsticament i durant cinc dècades, un prodigiós crowdfunding avant la lettre sense precedents.
I com a recompensa per haver culminat a la fi l’empresa de tota una vida, Moll va embarcar-se en un nou tragí: si el 27 de maig, amb una missa a Lluc i un dinar a l’hotel Cristina de s’Arenal, celebrava l’acabament del Diccionari, abans de cap d’any ja havia fundat l’Obra Cultural Balear.
Lluny de pensar a reposar, va entendre l’oportunitat d’aprofitar tota l’energia que s’hi havia arribat a catalitzar: “veia la necessitat de fer moltes coses, però no les faríem si alguns 'brusquers' no ens gratàvem les butxaques perquè fossin possibles”. És així com l’any 1962 neix l’Obra, com una societat de mecenatge en favor del país.
El món ha canviat, ja està clar, i la naturalesa i modus operandi dels antics homenots resulta irrecuperable i impossible de reproduir amb els paràmetres i circumstàncies actuals.
El temps va propiciar la normalització política i cultural del país i va possibilitar, en major o menor mesura, l’estructuració de la producció cultural en tres grans eixos: polítiques institucionals actives, professionalització del sector –indústries culturals– i línies d’ajudes per estalonar projectes d’empreses i associacions. Correcte, però no suficient.
La precarietat no només persisteix, sinó que s’ha aguditzat en alguns àmbits, tal com evidencia el complicat relleu generacional de molts dels meritoris projectes culturals que, a Mallorca, arranquen a la primeria de la Transició. La imprescindible actualització cultural ha oblidat pel camí dos pilars originàriament crucials i ara dramàticament esvaïts: el mecenatge i el voluntariat. Quina ingènua temeritat ens va fer pensar que en podríem prescindir?
Sembla que aquests darrers anys hem après a demanar què podia fer el país per nosaltres. I això està bé, perquè hi teníem dret. Per ventura, però, hem deixat de demanar-nos què podíem fer nosaltres pel país. I això està malament, perquè també en teníem el deure. I, a més, continuava essent imprescindible.
Nanda Ramon és professora
