OPINIÓ

Un polo de xocolata i unes humitats als costats dels ulls

Na Maria Paula m’ha vist pel vestíbul de l’institut (el meu estimat IES Porto Cristo), a punt per partir de cap de setmana, i s’ha acostat a mi amb una capsa de gelats. M’ha donat a triar un polo. De xocolata, l’he volgut. Ella és la professora de Biologia dels meus tutorands de 2n de batxillerat. Avui feien l’examen final i els ha donat un polo perhom. Pot parèixer un detall insignificant, però el valor humà i de proximitat que atresora em serveix per envestir l’escrit d’avui.

Ahir, que és fresc, un pare conscient, lluitador i compromès m’explicava la cerimònia de graduació de 2n de batxillerat a l’IES Mossèn Alcover de Manacor. Hi va anar per veure-hi el seu fill, que a més feia de representant de la classe en els discursos. En va tornar meravellat, pel discurs tendre, emotiu, irònic, històric, amb projecció de futur, alegre i hàbil de la carismàtica bibliotecària de l’institut, la gran Bel Riera, altrament coneguda com Bel de l’Estanc, que exercí el paper de padrina dels graduats. Però no sols aquest discurs impactà el pare conscient, lluitador i compromès, sinó també el del seu fill i el de la resta de representants dels alumnes. Em va venir a dir, ell, que se sorprenia de veure que “aquests al·lots són encara la baula que s’aferra al passat per projectar-se cap al futur”, com si se sorprengués que sí, que creuen en l’arrel i en la terra, “aquests al·lots”, que saben qui són i d’on vénen, i esperen amb deler descobrir cap a on van.

Li vaig dir que sí: “No perdis mai de vista els alumnes de 2n de batxillerat”. Malavejaré en el que queda d’article per trobar paraules que m’ajudin a explicar-ho. Fa una desena d’anys vaig anar a una funció de la Mostra de Teatre Escolar de Manacor. Hi feien Amor metge, de Molière, alumnes de 2n de batxillerat. Impecables, intensos, abrandats. Joves florits que feia deu anys que feien teatre, o dotze. De sobte, a mitjan obra, començaren a sortir dels papers del clàssic per representar-se a ells mateixos. Parlaren de la Mostra, i de l’institut, de les emocions que sentien aquell any màgic. I jo vaig plorar. Els finals de curs em fan plorar, i més si hi ha 2n de batxillerat per enmig.

Els alumnes de 2n de batxillerat, en acostar-se el mes de juny, esdevenen torrents emocionals. Són un sac de nirvis. Lluiten per una nota amb esforç. Preguen un aprovat que potser saben que no mereixen. Maleeixen els dies perduts. S’enorgulleixen de la feina feta. Pressionen els professors. Ploren amb son pare o sa mare. Somien el millor estiu de les seves vides. Baden els ulls més intensos que mai has vist davant tanta vida per bastir. Pensen “carrera” i diuen “Barcelona”, “Palma”, “València”. Es muden per a les festes de graduació. Preparen el viatge a Sant Joan de Ciutadella. Estimen els amics i els amors amb una passió il·lusionant que admiram amb nostàlgia. Viuen amb pànic la selectivitat, la pressió per una nota de tall tan injusta com absurda i competitiva. Riuen i criden, si aproven. Ploren, en suspendre.

I jo, que en això de les emocions, tenc bo de fer empatitzar, fa dies que vaig retirant humitats del costat dels ulls, que em lluen més aquests dies de l’any. Em meravella el trànsit que suposa per a aquests joves la sortida del centre que els ha agombolats durant els sis anys més tempestuosos de les seves vides, amb intenses batalles contra les tempestes hormonals, amb la rebel·lia adolescent per bandera, amb la indolència inconscient, amb l’excés desmesurat de responsabilitat, amb tota una gamma d’obstacles que han hagut de superar per arribar aquí on són. I quan hi són, i quan hi arriben, penses que ja són persones que raonen, que s’emocionen, que ja no creixen, perquè ja “són”. Que ja són com tu i com jo, i com nosaltres, adults del món que anam passant cedint relleus als qui duran el nostre món d’aquí a tan poc.

Partiran a ser el que vulguin, amb les nostres matemàtiques, amb les biologies i les llengües, amb la geografia i la filosofia, la història, la física i la química, tan important en aquesta edat i sempre. Potser llegiran aquest article i pensaran que és un text argumentatiu, i potser el rellegiran perquè no hi trobaran la tesi, perquè potser l’articulista no l’haurà sabuda mostrar com cal. Un poc, potser, com el seu pas per l’institut, que no sabran, fins anys més tard, que haurà estat un dels pilars que haurà forjat la nau de valors i coneixements amb què ara afronten el viatge més apassionant de les seves vides esponeroses.

I mentre naveguen i volen, nosaltres, els professors, quedarem a l’institut i l’any que ve per aquest temps tornarem a retirar humitats del costat dels ulls, a ensenyar, a patir, a renyar, a acompanyar i a estimar els qui vendran darrere ells.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF