El pitjor estiu de les nostres vides

Estiu del 2026. Qualsevol vespre de les nostres vides. Qualsevol matí, qualsevol migdia. Un denominador: calor. La temperatura europea, sigui de dia o de nit, ja podem dir que aquest estiu ha estat d’una mitjana de 22,5 graus. De mitjana. Des de la meitat dels anys noranta, a Europa la temperatura augmenta uns 0,56 graus. El ritme més ràpid de tots els continents. I el nostre Mediterrani, aquest estiu, a més de 29 graus. Una bomba de rellotgeria en forma de potencials tempestes.

Per tant, un dels més calorosos, si no el més calorós de sempre a Europa, d’acord amb dades publicades per la Universitat de Colúmbia. Efectivament, és el pitjor any de les nostres vides si feim referència a la calor extrema que pateix el continent europeu. Els incendis en són la cara més visible. I els pronòstics són evidents. El que ve no serà suau ni més temperat; per tant, calen mesures no només de prevenció i mitigació.

Cal pensar en la protecció climàtica a la nostra comunitat –per cert, no tenc constància de cap política de xoc del Govern Prohens respecte d’aquest tema– i, alhora, combatre el negacionisme i posar en marxa més mesures de solidaritat global. Les Balears han de ser declarades un refugi climàtic, i això ens ha de fer treballar per un gran pacte climàtic a les Illes.

Contràriament, els reptes hídrics i agrícoles, les morts per cops de calor i la gestió de la temperatura alta no faran més que empitjorar. Hem de pensar un nou model de vida en aquest nou marc climàtic, des del canvi d’horaris fins a moltes més zones verdes als nuclis urbans. I, per descomptat, en un turisme que no agreugi encara més el que hem patit.

Si aquest és l’element vectorial per al futur de les nostres illes, l’eclipsi del 12 d’agost passat ha mostrat el que pot ser de nosaltres en el futur. Ningú no discuteix ni la bellesa ni l’efecte social de gaudir d’un fenomen global total d’aquesta dimensió. I també s’ha de dir que va ocórrer sense grans incidències, cosa que almenys és una bona notícia.

Però no podem obviar que, si l’impacte climàtic ja és aquí, la distopia de l’eclipsi també ens ha mostrat quina pot ser la nostra realitat si no hi ha un clar canvi de rumb en el model turístic. 25 milions de turistes el 2050? Segurament ens quedam molt curts…

Ningú no està en contra del turisme per se; de fet, molts hem descobert el turisme de massa i a la carta en aquestes dècades, del low cost arreu del món a les escapades de cap de setmana a les nostres illes. Però tothom, o almenys la gran majoria dels que vivim a les illes, ja està en contra d’un model que, com la gent repeteix, “així no pot seguir”. La massificació, la luxificació i l’expulsió del fràgil, que ara ja som tots, demanen canvis urgents.

L’economista John Kenneth Galbraith va escriure un llibre on explicava com un món de “satisfets” gaudeix i una majoria “pateix”. I la massificació de l’eclipsi en el dia D d’aquest mes d’agost mostra exactament el rumb que hem de capgirar: cal una reducció quantitativa i qualitativa del nostre model, excepte si volem un eclipsi cada diari a les Illes els pròxims estius.

Tal volta ja és tard, però encara som a temps de seguir la proposta del geògraf Rémy Knafou, que suggereix des de fa anys que tots els implicats en el turisme han de treballar per repensar un model nou en el qual tots els sectors participin de les propostes i solucions. Una manera de pensar el futur que ell ha definit com a “turisme de reflexió”, en el qual cadascú analitzi l’impacte que provoca. Tal volta encara hi som a temps si feim un gran treball a curt termini per virar el rumb de les Illes.

Aquí l’enemic no és el turista, ni el segon resident, ni qui compra, ni qui ven. És el model, que ho posa fàcil a tots ells. I, per tant, la solució és de manual. Primer, tenir clar que hem de decréixer. I fins que no es digui clar, no tendrem solucions de veres.

Hem d’anar als 15 milions, no als 25 milions anuals. I això vol dir també convidar els especuladors a ser els més taxats de tota la UE. Jugar a Monopoly a les Illes ha de ser prohibitiu. I, per descomptat, treballar amb tots els sectors per unes illes sostenibles on es pugui viure.

No hi ha solucions màgiques, sinó moltes a curt, mitjà i llarg termini, però hi ha una cosa clara: “Així no podem seguir”. Aquest és el camí més clar que ha expressat la gent que ha sortit al carrer a les Illes aquests anys. I, si no ho feim entre tots, estam abocats sincerament al desastre. A unes illes estandarditzades, amb temperatures ja inhabitables, amb una gran desigualtat i on viure i visitar sigui simplement un infern permanent.

I de què és responsable el PP? De deixar fer, de no limitar, de no reduir de veres ni de taxar els especuladors. La resposta és clara per part del PP: els d’abans no varen fer res. Fins i tot assumint aquesta idea falsa, els d’abans ja no governen. Per tant, toca jutjar Marga Prohens.

La posició és ben clara. El que s’ha de fer són mesures taxatives per reduir, per decréixer, per limitar. Sembla que un país pot imposar Schengen quan li sembla; tal volta és temps de posar límits, un Schengen quan un territori no pot més. Això és el que haurem de jutjar el 2027.

I sí, ha estat el pitjor estiu de les nostres vides, especialment per als que encara pensam que el projecte europeu és una unitat de destí. Veure que un repte geopolític a partir d’un drama humanitari hagi tengut per resposta rompre Schengen i posar mesures de retorsió per certs països governats per sobiranistes que detesten la UE encara reforça més aquesta idea que hem viscut el pitjor estiu de les nostres vides, políticament parlant.

Si volem fronteres europees per comprar cases, també hem de tenir respostes europees per gestionar la realitat d’un continent que toca la nostra porta cada dia.

La migració avui és l’exemple màxim de la deshumanització i la criminalització d’un trumpisme global molt estès a la UE que no aporta solucions, però que et fa sentir molt bé odiant l’altre.

Una migració que, per cert, té a veure amb l’augment de la temperatura, que provoca que moltes zones no es puguin viure i generin corrents migratoris climàtics.

I de tot això, de l’infern climàtic, de la saturació que ja tenim i, per descomptat, de la deshumanització de qui és diferent, la senyora Prohens no té ni veu ni, per descomptat, vot. Més aviat, un silenci amic de presidents com Meloni i Trump.