Crònica de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (3-VII-1925) sobre la primera exposició a París de Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) on hi havia l’oli Paisatge català (El caçador). El pintor va aclarir que les lletres “Sard” que surten al quadre són una abreviació de “sardina” i no pas de “sardana” com alguns pensaven. Arran del concert final de la Sardana de l’Any 1969, Miró va enviar aquest missatge als sardanistes: “Que el perfum d’aquesta rosa vermella que és la sardana, oberta en ple cel blau, ens doni a tots, arreu del món, una sang ben catalana.”. Per avui a les 18.30 h, l’Ateneu Barcelonès ha programat l’acte “La sardana pintada per Picasso i Miró”.
Agraeixo sempre les invitacions que m’envien els pintors per assistir al vernissatge de les seves exposicions. Hi vaig sempre que puc. I em reca de no poder-hi anar. Aquesta recança ha pujat al grau màxim quan fa pocs dies he rebut una invitació per visitar l’exposició del nostre compatriota Joan Miró que va tenir lloc a París, a la Galeria Pierre. No invitava el pintor sinó un rengle d’amics seus, prou coneguts en el món de les lletres franceses: Philippe Soupault, André Breton, Louis Aragon, Joe Bousquet, Marcel Noll, etc., les firmes dels quals encapçalaven la tarja. Els mots que hi ha escrit Benjamin Péret són una saborosa troballa de desllorigament humorístic. Comença per parlar d’un senyor obès que l’atura al carrer i li demana per “l’arbre de les sardines”. Benjamin Péret no el coneix, però retreu la seva erudició en matèria d’arbres estrafolaris: “l’arbre à saucisson”, “l’arbre à sourire”, “l’arbre à gaz”... El senyor obès no demana sinó per “l’arbre à sardines”. Aleshores, Péret l’envia a Joan Miró, “que té en alguna banda una preciosa plantació d’arbres misteriosos que canten simfonies heroiques els dies d’enterrament i marxes nupcials llavors que un rei d’una Bulgària qualsevol és, durant el curs d’un passeig sentimental, decapitat per un vailet de dotze anys”. Entès? Oh, no cal entendre-ho gaire. Aquest gènere de literatura s’acontenta de fer-nos rodar el cap d’una manera graciosa i indolora. Parlant concretament –concretament?– d’En Miró diu el seu panegirista: “I sapigueu que aquest home ha vist en el vostre cos el fragment d’os d’on sortirà, tot seguit, una legió d’orenetes animadores del descobriment d’Amèrica; sapigueu que el vostre calçat no té secrets per a ell...”. M’aturo. L’entusiasme fantasista de Monsieur Péret etziba unes imatges que no goso traduir. La pudibundesa barcelonina, no menys terrible que el cant londinenc, no m’ho perdonaria. Sigui com sigui, En Miró, que té cura de fer escriure el seu nom –Joan– amb o i no amb u, sembla haver aconseguit un lloc de privilegi dins dels medis intel·lectuals de París.