Piketty, la revolució silenciosa
El que s’ha convertit en pensador alternatiu de referència de l’economia mundial va ser -com ell mateix confessa- un jove liberal als anys 90. Ara consuma el seu gir ideològic amb Una altra forma de socialisme (Ed. 62), en què defensa que l’hipercapitalisme neoliberal ha anat massa lluny i dona voltes sobre com canviar-lo des de dins. Recupera la idea i la paraula socialisme, però hi dona un significat nou: participatiu i descentralitzat, federal i democràtic, ecològic, mestís i feminista. I amb propietat privada i capital per a tothom, però més ben repartits, esclar. Els dos anteriors llibres, Capital i ideologia i L’economia de les desigualtats, van sacsejar el debat internacional. Ara insisteix, concreta i sintetitza les seves idees en una obra que reuneix els seus articles a Le Monde.
En termes històrics, Piketty no és apocalíptic. Al contrari. Una mica com el Factfulness (La Campana) de Hans Rosling, amb dades a la mà abraça la idea que al segle XX hi ha hagut un progrés obvi de correcció de les desigualtats. Recorda que la despesa pública a l’Europa occidental amb prou feines arribava al 10% de la renda nacional als anys 1910-1920, mentre que als anys 1980-1990 es va situar en el 40%-50%. La inversió en educació, que segons ell és la clau de tot, es va multiplicar per deu. En les darreres dècades, la despesa pública s’ha estancat i, per tant, ha fet augmentar de nou les desigualtats i ha alentit el ritme de creixement de la renda mitjana. “Un dels grans reptes de la crisi pandèmica és, precisament, veure si l’avenç cap a l’estat social reprèn el curs en els països rics i per fi s’accelera en els països pobres”.
Més enllà de la igualtat d’oportunitats educatives, Piketty llança altres propostes. Primera: estendre el sistema implantat a Suècia i Alemanya de cogestió de les empreses entre accionistes i treballadors, amb la meitat dels seients dels consells d’administració ocupats per treballadors. Tant a les firmes grans com a les mitjanes i petites. Als països on s’ha provat, ha potenciat el desenvolupament econòmic.
Segona: per corregir el fet que el 50% més pobre de la gent no té propietats, crear una herència mínima o dotació de capital per a tothom (calcula que suposaria una despesa anual d’un 5% de la renda nacional) finançada amb una combinació d’un impost progressiu sobre la propietat i un altre sobre les successions (tipus alts del 80%-90% a les grans fortunes, com passava als Estats Units entre el 1930 i 1980, l’època de més prosperitat econòmica i innovació d’aquell país). També introduiria un impost sobre el carboni (amb una targeta de carboni individual per incentivar els comportaments responsables). Per a Piketty, el fet que tothom disposi de 100.000 o 200.000 euros de patrimoni canvia molt les coses: pots permetre’t rebutjar feines mal pagades, pots arriscar-te a muntar el teu negoci... “Redistribuint la propietat també es pot contribuir a redefinir tot el conjunt de les relacions de poder o de dominació social”. Per tant, els adults joves modestos passarien d’heretar 0 euros a 120.000 i els adults joves acomodats que actualment hereten 1 milió es quedarien amb 600.000.
Tercera: per fer aquests canvis de justícia econòmica, fiscal i mediambiental, no cal esperar a una unanimitat mundial. Seria millor la coordinació global, però els països que vulguin ja poden començar, i els anirà bé si ho fan. Igual que també els anirà bé si busquen activament trencar les discriminacions de gènere i etnoracials, en especial en matèria d’accés als llocs de treball.
En resum, Piketty proposa un “accés igualitari de totes i tots a l’educació, al treball i a la propietat, i també, a més, amb una herència mínima per a tothom, independentment dels orígens de cadascú”. El que en Arcadi Oliveres sonava utòpic, en l’economista francès sembla tangible.
