19/11/2021

Un piano a la Model: de l'Assemblea de Catalunya al món d'avui

Cassià M. Just, abat de Montserrat, tenia una sensibilitat política del més pur refinament fiorentí. Durant la Tancada de Montserrat, en alguna ocasió em feia cridar per tenir informació directa sobre l'estat de la situació. Enmig d’una d’aquestes reunions li va telefonar el ministre de Governació, Garicano Goñi. Jo sentia el que deia ell, però no el ministre. La resposta de l'abat: “No oblidin que soc l’abat i ells els meus hostes. Soc representant de l’abadia de Montserrat i, sobretot, el representant de l’Estat Vaticà. No s’oblidin d’això i atinguin-se a les conseqüències en cas d’un assalt irresponsable”.

La Caputxinada,convocada pel Sindicat Democràtic d'Estudiants Universitaris i la Taula Rodona, va aconseguir per primera vegada la participació de tot el ventall de forces polítiques antifranquistes, sindicats, intel·lectuals i artistes.

És destacable la subhasta que artistes com Picasso, Miró, Tàpies, Saura, Calder, Chillida, Max Ernst o Samuel Beckett van fer possible a partir de les seves donacions, i que va tenir lloc al Petit Palais de París com a declaració de suport dels intel·lectuals en benefici dels detinguts. Al mateix temps es va fer públic un manifest, signat per Jean Cassou, de denúncia dels fets i com a resposta a les generoses donacions dels artistes. Els membres del comitè eren Simone de Beauvoir, Jaques Dupin, Alain Resnais, Jean-Paul Sartre i René Char.

Cargando
No hay anuncios

L’abril del 1970 la Taula Rodona decideix organitzar un Festival de Poesia Catalana al local del Price en solidaritat amb les famílies dels detinguts i empresonats, sindicalistes i polítics. Es va plantejar com un acte cultural estricte, que es va convertir, com era d’esperar, en un recital de poesia radicalment polititzat. Jo vaig tenir la complicitat d'un exboxejador responsable del manteniment del local que em va garantir l'entrada del material per rodar l’acte i poder treure'l uns dies després. El resultat: el Price de gom a gom, un silenci impressionant durant les intervencions dels poetes i aplaudiments inacabables amb clams de "Llibertat!, llibertat!"

El dia 3 de desembre del 1970 comença el consell de guerra de Burgos contra 16 militants d’ETA. La Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, constituïda de feia poc, i la Taula Rodona van decidir fer alguna acció o actuació que culminaria amb una audiència amb el tinent general Díez Alegría, cap de l'Alto Estado Mayor, gestionada per José María de Areilza, comte de Motrico. Ens van delegar la missió a Josep Andreu i Abelló i a mi mateix. Díez Alegría ens va rebre afortunadament amb cordialitat, tot i manifestar la seva gran preocupació per les conseqüències d’un consell de guerra que no s’hauria d’haver celebrat mai. Li vaig oferir una carpeta que contenia testimonis de tortures i actes violents comesos per les forces de seguretat i l'exèrcit. El primer firmant era Joan Miró. Quan vaig intentar entregar-li la carpeta, em va dir que no, que me la quedés. En sortir, l'Andreu va fer un comentari: "Pere, això pot acabar molt malament". I tenia raó. Si l'hagués acceptat, hauria implicat la nostra detenció i un greu problema per al règim i per a Díez Alegría.

Tancada de Montserrat els dies 12, 13 i 14 de desembre. Pocs dies més tard s’inicia la tancada de 300 intel·lectuals, professionals i artistes a la basílica de Montserrat per a exigir l’anul·lació del consell de guerra de Burgos i de les sis sentències de mort per a quatre dels sis militants processats d’ETA. El dia 12 de desembre, en sortir de la dutxa a les 8 del matí per pujar a Montserrat, em va venir a veure l’Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general del PSUC. El motiu, renyar-me: “Una vegada més, intel·lectuals, professionals i artistes opteu per trobades elitistes que us allunyen de les classes treballadores. L’enfrontament avui amb les forces de seguretat de la dictadura se situa a Barcelona, és una lluita en territori urbà. Tancar-se a Montserrat és un error monumental”. I se’n va anar. Dit d’una altra manera, va fer-me la crítica.

Cargando
No hay anuncios

El dia 13 a la nit vam decidir sortir d’acord amb l’abat, que va exigir a les autoritats competents, que es mantenien impertèrrites a la intempèrie, que no se’ns retirés el carnet d’identitat i no es produís cap detenció.

De fet, nosaltres ja havíem fet públic el manifest i els noms i cognoms de tots els assistents als diaris i agències de notícies. El dia 15 a les vuit del matí, es tornà a presentar al meu apartament el Guti. Aquest cop per felicitar-nos per l’èxit local i internacional de la tancada. Enmig de l’eufòria en què ens vam submergir tots dos, l’Antoni va dir en un cert to impostat com quan s’anuncia un fet rellevant: “Si 300 intel·lectuals, professionals i artistes heu aconseguit elaborar aquest manifest tan contundent sense problemes o divisions, s’ha de començar a pensar en una gran assemblea de tot Catalunya com a plataforma unitària per la conquesta de les llibertats i els drets nacionals de Catalunya”.

La idea la vam assumir en una reunió conjunta de la Taula Rodona i la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Els acords consensuats per l’Assemblea de Catalunya s’havien aconseguit sobre quatre punts: llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i la coordinació de la lluita per la democràcia amb els altres pobles de l’Estat. Aquests acords van necessitar moltes reunions, que van fer possibles decisions i formulacions més complexes, algunes de renovadores i de molta profunditat.

Cargando
No hay anuncios

Torno a la Tancada de Montserrat. Octavi Pellissa i Xavier Folch, d'acord amb els monjos i alguns metges, van gestionar la possibilitat que jo pogués dormir aïllat en una habitació amb dormitori i lavabo, donat que, en el meu paper de moderador de l'acte, m'estava quedant sense veu. Així que em van assignar l'habitació que ocupava Joan XXIII quan visitava el monestir. Una nit plàcida i reconfortant. Un privilegi que tampoc no oblidaré mai. En solidaritat amb els meus companys, no vaig utilitzar ni la banyera.

El manifest que vam aprovar va servir de base per a la declaració constituent de l’Assemblea de Catalunya nou mesos més tard. El 7 de novembre del 1971.

Passem al present. Des d'una mirada global i des del que queda de la sostenibilitat, cal reconèixer que avui estem al límit, davant un escenari devastador. Heidegger ens va advertir de no allunyar-nos del present per no caure en el forat negre de la nostàlgia. Milions de persones passem de ser espectadors passius a usuaris amb una capacitat d'accés als mitjans inimaginable. Avui som actors en un relat en el qual intervenim perplexos. I en aquesta situació ens cal no oblidar que un espai cultural compartit és la base de la responsabilitat com a idea fonamental de la convivència.

Cargando
No hay anuncios

Un moment inoblidable. Anys enrere, quan estàvem rodant la meva primera pel·lícula, No compteu amb els dits, va ser Joan Brossa el que em va trucar al laboratori de sonorització per dir-me que es retardava perquè l’havia anat a veure un pianista virtuós de Vinaròs, Carles Santos, que acabava d’arribar de Nova York i que s'havia relacionat amb Fluxus, John Cage, Marcel Duchamp, Lucy Lippard i altres personalitats de les noves propostes. En definitiva, un poeta, un músic i un cineasta. Una tríada que va donar molt de si.

Carles Santos era a la parròquia de Maria Mitjancera durant l’assemblea que celebràvem quan ens van detenir als 113. I posteriorment ens van traslladar a la Model.

Doncs bé, al magatzem, convertit en biblioteca de la presó Model, hi vaig descobrir un piano vertical abandonat, desafinat i materialment desmanegat. A en Santos, amb qui compartia cel·la, li vaig demanar que toqués una sonata de Bach.

El resultat: una onada de sorolls, notes i sons. Una acció-artefacte, una sensació meravellosa, reeixida, inoblidable, una impugnació a l’espai, a la presó i a la dictadura.

Cargando
No hay anuncios

La cultura és un espai per a l’activitat vital, plural i conflictiva en el qual donem sentit al món que compartim i en què ens impliquem, tot apuntant a la necessitat de fer possible una altra experiència del nosaltres. La cultura és l’espai més significatiu de què disposem, capaç de pensar-se a si mateixa. Actuem doncs amb determinació per a sortir de l'abisme d'un creixement infinit en un planeta finit. Michel de Montaigne fa 4 segles ja ens va advertir que la cultura ens institueix en persones.

Tal com la curiositat, origen del saber, no és aliena a la implicació política, al plaer i a la creativitat, tampoc ho és el dret a la contemplació: escoltar Bach, mirar un paisatge o un Tàpies per plaer també ens fa lliures. Articulem, doncs, art i política.