18/12/2022

Pessimistes i optimistes

4 min
Santiago Abascal, líder de Vox, i la portaveu del PP Cuca Gamarra durant el ple extraordinari del Congrés para eliminar el delicte de sedició, el 15 de desembre.

A Catalunya hi ha un govern en minoria que no sap si podrà aprovar un pressupost que seria una ajuda per la ciutadania –més diners per a polítiques públiques, més dirigits on es necessiten i més inversió per impulsar l’economia.

A Espanya hi ha un debat agre entre l’esquerra i la dreta en què la qüestió és desqualificar l’adversari acusant-lo de fer polítiques contra l’interès general. El factor Catalunya és d’ús habitual, per a uns per fer evident que el govern està “venut” als interessos de part d’aquells que volen trencar Espanya i desfer el marc de convivència, la Constitució del 78... i per als altres per aconseguir els vots que necessiten per governar. Discussions sobre idees i principis, no sobre fets i dades. ¿Caldria recordar que allò que “Antes se romperá Cataluña que España” ha resultat fals? L’enfrontament és real i és arreu, però possiblement és més intens a Espanya que a Catalunya. Allà dreta-esquerra, enfrontament i conflicte judicial; aquí independentistes de diferent intensitat, modulació.

Tenim una guerra real a Europa que sembla que s’allarga perquè agressors i agredits consideren que han d’enfortir-se abans de negociar. L’acord és lluny, perquè els agredits creuen que poden guanyar i els agressors que, fent patir els agredits, poden desmoralitzar-los i invertir la tendència de la guerra. Difícil quan els agredits saben que els hi va la llibertat...

L’extrema dreta ha guanyat pes polític a Europa, Suècia, Hongria i Itàlia, i té una forta presència als EUA a través del trumpisme, que ha arrossegat el Partit Republicà.

La inflació creix i la recessió és una possibilitat probable. Vist així, no hi ha raó per a l’optimisme, més aviat per al pessimisme amb altes dosis de frustració.

La ciutadania, quan aconsegueix un nivell alt de confort, minimitza la preocupació pel seu futur, que no veu en perill o ignora voluntàriament. Tendeix al pessimisme: és una manera d’abandonar la lluita... sempre és més còmode.

Giambattista Vico el 1774: “La saviesa es conquereix amb l’anhel diligent de posseir-la, amb l’esforç invencible, adreçant les forces de tota procedència”. La confiança en l’èxit és una part significativa d’aquest últim.

Es diria, però, que hem arribat al clímax d’aquesta situació. Les midterm elections dels EUA han estat un èxit inesperat per al Partit Demòcrata. El perill d’una reelecció de Trump s’allunya. A les eleccions presidencials del Brasil ha guanyat Lula en lloc de Bolsonaro, la sensatesa enfront del populisme. La UE ja ha imposat sancions econòmiques a Hongria...

La reacció de la població xinesa enfront de la visió única del Partit Comunista en relació amb el confinament pel covid demostra que, malgrat la repressió, no ho accepta tot. La repressió es moderarà perquè el Partit serà el primer a comprendre que una certa relaxació li és més útil que una repressió desaforada... per mantenir l’ordre, últim objectiu de qualsevol dictadura.

A l’Iran la repressió és dura. El règim ha d’acceptar una certa relaxació per idèntiques raons, no és possible mantenir-se al poder per temps sobre el terror i la mort.

A Espanya, quan semblava que la victòria del PP i Vox era imparable, el govern, fent ús d’un pragmatisme encomiable, ha aconseguit fer aprovar el pressupost i abordar les reformes dels delictes de sedició i malversació, que reduiran la tensió a Catalunya i reforçaran el suport parlamentari al govern de coalició. El desbloqueig del conflicte de la magistratura jugarà també a favor seu, la gent n’està tipa.

Els partits a l’esquerra del PSOE necessiten col·ligar-se electoralment, tenen raons poderoses per fer-ho si volen governar amb el PSOE després de les eleccions de la tardor del 2023. Tenir pes i “sumar” augmenta la força...

Hi ha raons per a l’esperança. L’arribada del populisme i l’extremisme al govern no és un destí inexorable, com demostren fets recents. “L’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la intel·ligència”, en paraules d’Antonio Gramsci, pot ser una realitat, però cal practicar-la. Els anys 30 del segle passat demostren les conseqüències de rendir-se a la força de l’autoritarisme. El populisme és pitjor: utilitzant la mentida a bastament, busca provar que la veritat no existeix.

Els europeus som uns privilegiats que vivim en una gàbia d’or. Cal sortir-ne per viure la realitat i no acabar enfonsats sense reacció, preservant falsament el confort de què gaudim. No podem pretendre reproduir el passat, ens hem de forjar el futur. Que no ens passi com al rei Lear, només conscient de la seva riquesa i poder quan els va perdre.

S’ha d’acceptar que hi ha gent tan “sensata” com nosaltres que pensa diferent. Que no siguem capaços d’entendre-ho no és raó per no conviure-hi sense renunciar als nostres principis. Tenim un convenciment: la democràcia és superior, en tots els camps i totes les circumstàncies, a l’autocràcia, i la llibertat és més satisfactòria i condueix més a la felicitat que la submissió... però practicar-ho vol paciència i resiliència, el vent no bufa sempre de popa.

La referència a la corrupció per defensar l’autoritarisme és un fals paradigma que es fa servir per atacar la democràcia. No cal explicar per què, només pensant-hi una estoneta ja s’arriba fàcilment a la conclusió: allò que s’amaga de tots perquè no ho vegin, pel fet d’amagar-ho, no deixa d’existir.

stats