Patriotes europeus a mitja jornada
Que els que no creuen en Europa es facin anomenar Patriots for Europe no deixa de ser sarcasme. A la cimera que els ultres europeus celebraren a Madrid, aquests no deixaren de proclamar que menys Europa i més sobirania pels estats membres de la Unió. Nogensmenys ens equivocaríem si a partir d’això deduíssim que els reunits eren una colla de nostàlgics. No, no són només això. Si bé, des d’un punt de vista litúrgic podria pensar-se que ens trobam davant de l’intent de ressuscitar l’“ordinovisme” d’extrema dreta, la victòria de Trump i la veneració dels líders ultres europeus cap a ell deixen, ben a les clares, que estam davant un fenomen nou i una conjuntura històrica diferent.
Certament, a banda i banda de l’Atlàntic, se certifica que la comunió de voluntats entre Trump i els Patriots és un fet real. Ara com ara és així, però ja es veurà en el futur el que passa. Al “noi de Queens” li va bé tenir una claca europea i als Patriots un abeurador doctrinari testat en la victòria. Però, per relativitzar la cosa, i continuant amb els sarcasmes, no sobraria recordar que en la nomenclatura militar Patriot és un sistema estatunidenc de míssils terra-aire de llarg abast que s’utilitzen com a escut i que l’actuació del nou president americà, en els seus primers dies a la Casa Blanca, és el més semblant a una declaració indiscriminada de guerra a la resta del món. Evident, una guerra híbrida i galàctica que, encara, no es pot albirar els efectes col·laterals que tindrà.
Make America Great Again (Feim Amèrica gran de nou) i Make Europe Great Again (eslògan de la cimera ultra de Madrid), un binomi de bessons malvats, coincideixen a reforçar fronteres i en aixecar murs. Ho necessiten per evocar l’existència d’un enemic exterior culpable de tots els mals existents, juntament amb els dimonis interns i habituals. Sense aquest foc no tenen energia. No obstant això, es pot dir que hi ha un element filosòfic que tenen en comú, encara que això sembli un oxímoron. Consisteix a negar tot el que és distint, perquè en la uniformitat del seu pensament no hi cap la riquesa que imposa l’alteritat. El negacionisme és la més destacada aportació teòrica que han fet. La terra plana és la seva versió en positiu.
M’hauria agradat citar Plató, però m’he d’acontentar amb Abascal. Deia el patriota “inexistent” que “el gran aranzel és el Pacte Verd i els impostos confiscatoris (?) de Brussel·les i els governs socialistes”. Un argumentari tan profund que si hagués dit que cal fer-se d’extrema dreta perquè la UE regula els taps de les ampolles de plàstic, s'hauria quedat igual de satisfet. Amb això de la guerra cultural de la dreta, ens estam acostumant als majors absurds sense dir ni piu. A la cimera de Madrid es repetia la paraula “reconquesta”, equivalent a la idea de “contraatac” que han alimentat els sectors més reaccionaris de Nord-amèrica. La proposta sona a ruleta trucada i a enganyifa. Estraperlistes de la política. El tema va de diners, encara que vulguin presentar-se com a moralistes. Però, ni Abascal és el Beat de Liébana, ni Le Pen és Joana d’Arc, per fer-ho creïble.
Quan aplaudeixen a Trump, ho fan a la supressió de l’estat com a conquesta social i garant de la democràcia, reduint-ho a l’estat policial i al supremacisme blanc. Tot això, amb tota seguretat, no els genera cap problema, ans al contrari, als Patriots. També, a la superioritat del nord-americà sobre la resta de nacions, cosa aquesta que no sembla que hagués d’encaixar massa bé amb la seva condició de patriotes. Però, resulta que és tot al contrari, àdhuc estan disposats a validar la factura que passarà Trump per les armes enviades a Ucraïna, a canvi de copiosos carregaments de terres rares. “La terra per a qui l’ha bombardejada”: eslògan per a una futura cimera Trump-Putin. La submissió arriba a l’extrem que el patriota “inexistent” hispà ni va obrir la boca quan l’“ésser suprem americà” va retirar l’espanyol de les webs oficials del govern federal. Transmet poca confiança i credibilitat un patriota incapaç de defensar el sagrat valor de l’idioma de la seva pàtria. Gall plomat.
També, aplaudir a Trump és donar per bona la seva aliança amb l’oligarquia tecnològica i la consegüent no regulació de la IA. Servitud al nou poder mundial, per sobre de qualsevol estat i país. La pàtria de la distopia. Cap país, cap frontera: la “cibercasta”. El seu poder sorgeix com a fase superior a l’acumulació desmesurada de riquesa en el model de globalització neoliberal i de la revolució digital. Compra part del discurs a l’extrema dreta, quant a minimitzar l’estat social i de dret i la defensa d’un estat policia, que és el que encaixa millor amb la naturalesa del seu poder, convertint-se en el més gran menyspreu al ciutadà comú mai conegut.
La fotografia d’aquesta nova era ja existeix: Trump i Musk al Despatx Oval, com dos pistolers del Far West ocupant l’oficina del xèrif, aquest darrer exhibint el fill com si fos al saló de casa seva. L’escena frega amb l’explotació infantil. Per cert, l’infant es diu X Æ A-12: Variable desconeguda, escriptura élfica del Senyor dels Anells de les lletres IA i Lockheed A-12, l’avió espia. No seré jo qui es queixi dels noms poc comuns, però aquest sembla un escàner del cervell dels seus progenitors més que una identificació d’un nin. No descartem que a la Patriots Hispania comencin a aparèixer noms com Dj 87, en honor al famós bombarder en picat Junkers Dj 87 o Bf 108 recordant els Messerschmitt Bf 108. Tot el que faci falta per a l’imperi.