Quan parlem de l’1 d’Octubre
En democràcia es discuteix sobre tot, però en segons quins temes és millor anar amb compte. Són aquells que estan carregats d’història, que tenen profundes implicacions personals, i que deixen una marca tan inesborrable en la memòria que s’acaben convertint en objecte de transmissió generacional. És el cas de l’1 d’octubre del 2017.
El referèndum és, fins avui, l’acte polític més important de la vida dels més de dos milions de catalans que hi van participar. No és un fet històric que van viure, és un fet històric que van fer. Van anar a les urnes amb plena consciència dels seus actes i van reaccionar de manera admirable a la violència amb què van intentar ser dissolts. Res més lluny, per tant, de la versió que el redueix a la caricatura d’haver estat una mena d’alienació mental transitòria de la qual a poc a poc ens anem recuperant a mesura que recuperem el seny. Al contrari, mai tants milions de catalans ho havien vist tan clar. La força de l’1 d’Octubre, la que va espantar l’Estat, rau en el fet que milions de catalans van atrevir-se a pensar i a actuar amb independència de criteri.
Aquella valentia dels votants al matí va encomanar molta gent a la tarda i encara va connectar amb molta més gent el 3 d’octubre, quan el país es va aturar, indignat per la violència i en demanda de diàleg.
Certament, centenars de milers de catalans ho van viure amb angoixa. ¿Però com podien reaccionar amb calma si l’Estat i les seves terminals insuflaven por i fake news? En aquelles condicions era molt difícil obtenir el reconeixement oficial del resultat, però el cas de Catalunya va ser absolutament conegut a tot el món. Perquè, a tot arreu, quan la policia carrega contra els votants, la gent sap de quin cantó està.
Una data com aquella hauria de quedar al marge dels retrets i ser protegida amb la dignitat que mereixen els dies fundacionals.
