22/04/2022

Una parella qualsevol

4 min

Com qualsevol altra parella, i com una parella qualsevol, discutien sovint. Per la neteja de casa, per la destinació de les vacances, per un missatge que no arriba mai. El cas és que, per una cosa o altra, ell s’ofenia i volia saber per què entrava en un bucle i s’enfadava tant.

“Si és que és un doi”, va dir just després d’explicar-me l'última discussió conjugal que, per descomptat, incloïa aquells plats sense escurar. “Soc imbècil, no m’hauria de molestar per això, o sí?”, va afegir amb un sospir confident, com demanant-me què fer amb aquella vulgar situació, com trobar el veredicte de la raó absoluta i una solució que pogués aplicar-se per sempre més. Vam aplicar la meva llei fonamental: el que sents, ho sents, i és vàlid. La cosa és veure què fas amb les teves emocions.

“Ella fa altres coses, ho sé, i podria escurar jo... Tanmateix, a qui li importa l’escurada?”, va afegir.

“Sembla que a tu”, vaig dir-li. I va restar en silenci, assumint.

I aleshores vam obrir la caixa dels problemes universals: que si ella, que si jo, que si sempre, que si mai.

La parella ens aporta recursos i suport, i pot ser una guia sobre la qual transitar, una zona de confort on avançar amb certa seguretat. Però en el dia a dia apareix el conflicte i genera un malestar de gran intensitat emocional perquè incideix en un espai d'intimitat delicat, cosa que suposa gran despesa energètica de resolució i recuperació personal. La fricció fa sorgir la passió, sí, però també la llaga.

“Em sent imbècil quan estic recollint i ella es posa davant l’ordinador. Em recorda els meus pares”. No vaig necessitar posar-me gaire freudiana per poder entendre part del que estava passant. Les mares, els pares. Inici i final de la majoria dels nostres conflictes interns.

“Ja sé que enfadar-me no serveix de res, però no puc evitar-ho... i no vull estar així cada dia. No em suport a mi mateix”.

Ho veig. Ho sé. Ho visc. T’enfades però no vols. Intentes controlar la ràbia, i no pots. No hauries de, però no pots evitar-ho. És un doi, que no és un doi, que jo què sé, però que emprenya molt.

Voldries respondre diferent, però repeteixes la mateixa (re)acció cada vegada. Et sents atrapat com una rata dins una gàbia intentant trobar aquella porteta que, finalment, et permeti ser lliure... Però no, no pots. I no, tampoc ets imbècil. Estàs encallat en la perspectiva que l’altre “hauria de”, i la teva emoció i conducta es repeteixen en un bucle infinit.

En aquest combat domèstic, quan la teva parella no escura plats –o no avisa si arriba tard, o mira el mòbil mentre sopau o talla malament el pa o el que sigui que fa l’altre, i tu i tots–, quan això passa, t’indisposes i ataques i ella s’allunya i tu més t’enfades amb tu i amb ella i més enfora estau els dos. Maleïda gàbia, maleïda rata i a la merda tot.

“Què és exactament el que et fa ràbia?”, li vaig preguntar curiosa.

“Que si ella no ho fa, ho he de fer jo”.

“I com et sents quan ho has de fer tu?”

“Malament, perquè assumesc una responsabilitat que no és meva i en sembla injust. I aleshores m’enfad i després em sent culpable”.

“I què et passa, aleshores?”

“Sent que ella no em respecta... o que no m’estima prou”.

Va fer una pausa i els ulls se li van humitejar. Va mirar amunt per no plorar.

“Uf, ho pens i em mor. Em fa pànic que deixi d’estimar-me”.

“O sigui, quan l’altre no frega els plats, tu no et sents prou respectat ni estimat i tens por que la relació es deteriori... Com la dels teus pares, és així?”.

Va assentir amb el cap i va deixar anar aquella llàgrima presonera.

“Ara ja saps per què t’enfades, per què aquest gest que anomenes 'doiut' és molt gran per a tu”.

Enfadar-nos serveix d’escut, ens protegeix, permet posar límits i donar-nos valor. Però sobretot ens fa impermeables a altres emocions, perquè connectar amb la ràbia pot ser més 'còmode' que sentir la tristesa, la por o el dolor del rebuig. Aquestes emocions ens generen vulnerabilitat i desconcert, i per això solem escapolir-nos-en.

Discutim constantment per allò que veim perquè no tenim accés al que ens resulta invisible, ja ho va dir la guineu al Petit Príncep. Però entendre el motiu amagat d’una discussió aparentment trivial, el risc percebut inconscientment, ens permet obrir la porta de la gàbia: acceptar la pròpia feblesa, expressar la demanda i modificar la dinàmica. Ell necessitava sentir el respecte i l’amor de la seva parella, i per això vam cercar altres maneres per demanar-l'hi que no passassin, necessàriament, per escurar els plats, o no només ell o no sempre.

“No em puc creure que sigui tan senzill”, em va dir sota el marc de la porta. “No, no ho és. Te n’adonaràs quan arribis a casa”, li vaig advertir somrient, i va marxar.

Vaig agafar el telèfon, vaig obrir el WhatsApp i vaig teclejar: “No m’he recordat d’estendre la rentadora, i t’estim”.

Mar Pla és psicòloga

stats