Els països i els aeroports

Una de les bones notícies de l’estiu, que qualcuna n’hi ha, ha estat que només en un parell de dies el GOB ha aconseguit recaptar amb escreix els doblers que necessitava per fer front als costos judicials del recurs que va interposar el 2020 contra l’ampliació de l’ínclit i mai ben ponderat aeroport de Son Sant Joan.

La mala notícia, però, és que el GOB hagi perdut el recurs en qüestió, perquè el TSJIB hagi desestimat l’argumentació mediambiental i hagi donat la raó a Aena, que és qui ha perpetrat impunement l’enèsima ampliació. En qualsevol cas, la pitjor notícia –clarament catastròfica– és l’ampliació mateixa d’una infraestructura que condiciona dramàticament el nostre model de país i sobre la qual no podem decidir absolutament res.

En això estam per l’estil que Barcelona, amb un aeroport també importantíssim –el 52% dels beneficis anuals d’Aena a tot l’Estat– i en permanent controvèrsia pels projectes d’ampliació i pel seu impacte sobre la prefiguració del país.

La confrontació amb el gegant aeroportuari –1.934 milions d’euros de beneficis el 2024– és absolutament desigual i està sempre envoltada d’un sospitós secretisme –les darreres dades especificades per territoris són del 2014–, que Aena practica sense manies: “Aena no desglosa sus datos por aeropuertos”. I tan amples.

Efectivament, el funcionament d’Aena és una espècie de quart misteri de Fàtima. Per això convé recordar una vegada més que es tracta d’una empresa amb el 51% d’accionariat públic i amb cotització en borsa des del 2015, però que sembla sempre fora de la lògica del servei públic i del control institucional. Fan i desfan a la seva bolla sense retre comptes, però, això sí, repartint dividends entre els autèntics “propietaris” (l’altre 49% de l’accionariat).

I si plantejam la qüestió en termes de descentralització, s’arriba al paroxisme. Tant és així que segurament podríem acabar detectant en algunes de les institucions espanyoles més ràncies –el Casal Borbó-Rocasolano, la Guàrdia Civil, l’Agència Tributària...– més flexibilitat i empatia per la diversitat territorial, que la que demostra la jacobina Aena any rere any.

El fet és inexplicable. Barcelona i Palma, dos aeroports importantíssims –55 i 33 milions de passatgers anuals respectivament–, amb un impacte tan significatiu sobre l’evolució econòmica, social i cultural de les seves àrees, són una espècie d’ens autònoms que regeixen els nostres destins al marge d’institucions i representants legítims, sense un mínim de transparència, en règim de monopoli i dirigits únicament per la lògica extractiva del benefici a ultrança. Uns microcosmos ultracapitalistes incrustats al cor del país i regits per objectius i principis no planificats per la societat ni auditats per les institucions.

Amb tot el respecte per les anneretes de la Ricarda, la veritat és que, pobres, ens han fet perdre una mica la vertadera dimensió del problema de l’ampliació de l’aeroport del Prat, que va més enllà de la protecció d’una zona humida concreta i que en realitat connecta –o hauria de connectar– amb una determinada visió de país. Aquest és el tema. Això no va d’una colònia d’ànecs, ja em perdonareu. Això va de canvi climàtic, de model energètic, de mobilitat sostenible, d’equilibri territorial, de corregir la massificació, de prioritzar els residents per sobre dels visitants, de reflexionar sobre el model low que ens ha duit fins aquí... I, com diu Toni Soler, no només perquè els turistes siguin una molèstia, sinó perquè el turisme desbocat rebenta el mercat de l’habitatge, destrueix la personalitat del territori i ens converteix en un país “de sous baixos, preus disparats i un teixit ciutadà cada cop més feble”.

Per no parlar de la vulnerabilitat del sistema, que necessita alimentar-se de milions de passatgers low cost i que es basa en la fe temerària, en una premissa errònia: les reserves petrolieres del planeta. Per als que encara no hagin superat aquest perillós anacronisme, una dada: la producció de petroli va arribar al seu màxim el 2005 i, des de llavors, ja ha caigut un 14%. Com diu Antonio Turiel, el col·lapse no és una qüestió física o tecnològica, sinó cultural: “Es col·lapsa perquè es persisteix en una idea equivocada”.

D’aquí a uns anys, ens demanaran explicacions de tantes coses... i no sabrem explicar per què no ho aturàrem. Gràcies, GOB, per intentar-ho.

Cavil·lació final inconnexa però inajornable:

A Gaza, des de fa dos anys, un règim de terror destrueix escoles i hospitals, i els civils –sovint infants– són assassinats quan fan coa per recollir aliments. Des del començament de l’ofensiva d’Israel –no li digueu “guerra”, perquè no ho és– 238 periodistes han estat massacrats perquè no poguessin contar-ho.

Tu que pots, conta-ho, publica-ho, fes-ho córrer. Sobretot, no t’hi acostumis.