PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSD’Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930-2023) a 'Serra d’Or' (IX-2011). Empresari farmacèutic rellevant, mecenes en el sentit més autèntic i ampli de la paraula, Antoni Vila Casas –traspassat avui fa quinze dies– va crear l’any 1986 la fundació que porta el seu nom i que es desplega en dos vessants: la projecció social de l’art i la recerca i difusió científiques. Els museus Can Ramis (Barcelona), Can Mario (Palafrugell), Palau Solterra (Torroella de Montgrí) i l’Espai Volart (Barcelona) són aportacions d’aquest col·leccionista sensible i intel·ligent que va reunir més de 3.000 obres.
Crec que el col·leccionisme és quelcom innat en la persona, i més en les persones de la meva generació, ja que a l’època actual hi ha la possibilitat d’emprar el temps lliure amb una gran varietat d’activitats lúdiques i esportives, que entre els anys trenta i cinquanta no existien. La persona que tenia curiositat per les coses era en un principi un futur col·leccionista. [...] He estat col·leccionista de segells, de capsetes metàl·liques de medicaments, de plats de ceràmica catalana o de rajoles de ceràmica amb els oficis dels segles XVIII i XIX, de balances de pesar, etc. Vaig començar a col·leccionar art perquè de petit anava amb el pare a veure exposicions i ell comprava obres que després eren al pis on vivíem i jo en gaudia, m’agradava veure-les. Això em portà a començar a distingir les que m’agradaven i a diferenciar les de casa de les de cals avis. Eren diferents, i així vaig aprendre a diferenciar èpoques i classificacions d’escoles. En arribar la meva independència econòmica vaig comprar aquells quadres que m’agradaven, i anava a veure museus de la ciutat, tot i que aleshores n’hi havia pocs. [...] Crec que quan es vol exposar al públic una col·lecció és per algun motiu. En el meu cas hi ha diversos factors que van determinar la decisió i a partir de quan fer-ho, ja que t’exposes a oferir criteris diferents dels que puguin tenir els altres i, per tant, a crítiques. [...] És veritat que el món de l’art és molt endogàmic, i el qualificatiu d’uns pocs farà l’opinió de molts. Tenint en compte això, jo mai no hauria exposat els meus quadres, escultures o fotografies. Jo em decideixo a mostrar el meu fons de pintura, escultura i fotografia en un projecte que es podria definir com “fer país”. Per a mi la cultura, la tradició i la llengua són els eixos que donen singularitat a un col·lectiu de persones, i Catalunya la té. [...] Sense col·leccionisme no hi hauria art, ja que el col·leccionista mou l’art que es pot consumir, i ho ha de fer amb decisions senzilles; té el gust de satisfer així el seu diàleg amb l’artista que l’ha creat. Avui dia no hi ha cap institució de l’Estat o del país que mostri els artistes d’aquí, actuals, contemporanis, a les seves sales. Ni tampoc cap fundació que recuperi trajectòries d’artistes que van ser però que han estat oblidats. Ni que faci exposicions d’artistes emergents no consagrats i que puguin tenir mostres dignes. Crec que els nostres artistes i les nostres institucions no es mereixen això. Sé que la cultura (si no és notícia) interessa poc, però com a català vull cobrir amb la Fundació aquest buit que trobo a faltar en la nostra cultura contemporània a Catalunya i que segurament les institucions públiques no poden cobrir per manca de pressupost. No sé si cap dia s’estendrà aquest exemple tan personal, però jo em sento compensat perquè sé que el que faig és per una causa justa cap als nostres artistes i el nostre país.
