Quan un altre país fou possible

Aquest mes es conmemora una efemèride poc coneguda: el 150è aniversari de la Primera República espanyola. Facem-ne cinc cèntims. L'11 de febrer de 1873 el Senat i el Congrés, reunits en sessió extraordinària davant l’abdicació del rei Amadeu de Savoia, van proclamar el nou règim. Era la fi de la monarquia parlamentària, un sistema mancat de suports emanat de l’abdicació d’Isabel II i la Constitució de 1869. El rei Amadeu, d’origen italià, havia arribat dos anys abans per regnar una democràcia. L’experiment no va funcionar. A la carta on presentava la seva dimissió afirmava que el país era ingovernable: “Si fossin estrangers els enemics (...), però tots els que amb l'espasa, amb la ploma, amb la paraula agreugen i perpetuen els mals de la nació són espanyols, tots invoquen el dolç nom de la pàtria, tots barallen i s'agiten pel seu bé”.

La notícia de l'abdicació va arribar a les Balears el dia següent. El governador, la diputació i l’exèrcit es van adherir des d'un primer moment a la tricolor. L'endemà, l'Ajuntament de Palma, controlat pels republicans federals des de 1869, ho va celebrar. Així, la República va ser rebuda a les Illes amb il·lusió i entusiasme pels sectors progressistes i republicans, mentre la majoria de la població la va acollir amb indiferència i inquietud.

La República va ser proclamada per unes Corts que no eren republicanes, i va comptar amb l'oposició, en major o menor mesura, de la jerarquia eclesiàstica, els alts comandaments de l'exèrcit, la gran burgesia i els terratinents, que veien en les mesures reformistes propugnades pels republicans una amenaça directa. En aquest context, i durant 11 mesos, les forces republicanes encapçalades pels quatre presidents (dos d’ells catalans) –Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar– es van proposar dur a terme un programa transformador basat en mesures com una política fiscal més progressiva i directa, l'eliminació de les quintes ('la mili'), la reducció de l'edat de vot masculí a 21 anys, la regulació del treball infantil o l'abolició de l'esclavatge a Cuba i Puerto Rico… En definitiva, la Primera República fou l’intent decimonònic més seriós de construir una Espanya des de la perifèria, profundament social i respectuosa amb la pluralitat del país. No obstant això, el règim aviat es va veure condicionat per la precarietat financera i els conflictes continus. La Tercera Guerra Carlina (1872-1876), la Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868-1878) i els aixecaments cantonalistes, liderats per obrers i republicans radicals, van drenar les energies i recursos del govern, que finalment va sucumbir el 3 de gener de 1874. Aquell dia, de bon matí, el capità general de Madrid, Manuel Pavía, va posar fi a l’experiment. Era el preludi de la restauració borbònica en la figura d’Alfons XII… el rebesavi del rei emèrit. La derrota dels republicans fou l’inici d’un model d’estat, catòlic, borbònic i liberal-conservador, que arribà a les portes de la Guerra Civil del 36, i d’alguna manera, fins avui.

Una figura a destacar d’aquest període fou Fèlix Mateu Domeray. Fill de mallorquí i mulata cubana, fou un dels organitzadors del Partit Republicà Federal al Raiguer. Poc després, dirigí una escissió radical –els anomenats 'intransigents'– i fundà El Cantón Balear (1873-74), des d'on propugnà una república balear integrada dins Espanya. A les eleccions del 1873, es presentà com a candidat a les Corts però no assolí l’escó, ja què topà amb una oposició molt forta i una manca d’implantació del corrent intransigent a Mallorca.

Un cop morta la República, fou empresonat, però al poc temps tornà a l’activisme. A la dècada de 1880 organitzà la societat mutualista Unió Obrera Balear (UOB), on s’ajuntaven totes les dissidències mallorquines al règim. Presidí l’entitat i, amb la seva dona, Francesca Vidal Tous, fou el responsable de la seva escola, que se centrà en l’erradicació de l’analfabetisme entre els treballadors. Francesca també és digna d’admirar. Costurera, als dinou anys va ser vocal de l’Associació d’Obreres Mallorquines. El 1883, amb les filles encara petites, assolí la responsabilitat de la secretaria de l’Organització del Congrés Femení Nacional, que s’havia de celebrar a Palma. Al tombant de segle, ells i els republicans més vinculats als sectors populars s’aproparen al socialisme… Quines figures, en Fèlix i na Francesca, no creieu?!

Per recordar aquests mallorquins que somiaren un món millor, la Fundació Darder-Mascaró i Illa Edicions, amb suport de l’espai Sus Cultura, han organitzat per a dia 11 d’aquest mes una ruta històrica que dinamitzarà la historiadora Catalina Martorell. La setmana següent, divendres dia 17, es presentarà el llibre L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, a càrrec dels autors, Xavier Calafat i Ivan Montemayor. Bona iniciativa. Si podeu, passau-hi, segur que valdrà la pena. Salut i república!