Qui paga la factura de la transició ecològica?

La transició ecològica sembla generar cada cop menys entusiasme entre la classe treballadora, fins al punt que el “negacionisme climàtic” no para de créixer, de la mà de l’extrema dreta. En un article valent, el periodista Joan Burdeus parlava directament del fracàs de l’esquerra per liderar en positiu aquesta lluita. És paradoxal que, sent les persones pobres i treballadores de l’escala bàsica qui més pateix les conseqüències del canvi climàtic, siguin aquestes les que li estan girant l’esquena. Si no abordem les causes d’aquesta desafecció, serà difícil revertir-la.

Als barris pobres sol haver-hi més contaminació, la pobresa energètica impacta sobre la salut, es menja pitjor i menys sa, i costa més accedir a bons serveis de salut. Llavors, per què no s’abraça la transició ecològica amb entusiasme? No podem caure en pensar que és una qüestió de manca de valors o consciència, sinó que cal analitzar la combinació de factors socioeconòmics, psicològics i contextuals que redueixen les opcions i la capacitat d’acció.

Hi ha una sèrie de limitacions econòmiques, donat que les opcions sostenibles sovint impliquen un cost inicial més alt (com electrodomèstics eficients, vehicles elèctrics o aliments ecològics). La classe treballadora, amb menys marge econòmic, té més dificultats per accedir-hi, tot i que a llarg termini puguin suposar un estalvi. Però quan el dia a dia és una lluita per sobreviure, els llargs terminis no són un incentiu. A més, l’entorn resulta clau perquè viure en barris amb menys serveis o amb manca d’infraestructures verdes complica adoptar hàbits com el reciclatge o la mobilitat sostenible.

Però també cal valorar que la percepció de sacrifici juga un paper central en la disposició de la classe treballadora a acceptar canvis ecològics.

Quan les mesures ecològiques impliquen canvis que poden suposar una pèrdua de confort, un augment de costos o més esforç (per exemple, pagar més per energia verda, modificar hàbits de consum o invertir temps en reciclatge), molta gent pot percebre aquestes accions com un sacrifici addicional a una situació ja precària. Si es percep que l’esforç recau principalment sobre els sectors més vulnerables, mentre que les classes mitjanes i altes poden adaptar-se amb més facilitat o fins i tot beneficiar-se de les polítiques verdes, es genera una sensació d’injustícia. Això provoca resistència o desafecció, ja que es viu la transició ecològica com una càrrega desigual. 

Un exemple el tenim en la cultura del reciclatge, un dels pilars de la transició ecològica. Als barris més pobres creix la dificultat d’instaurar sistemes de reciclatge com el porta a porta, sens dubte perquè les seves condicions (horaris de treball, absència de persones cuidadores a la llar, etc.) el dificulten. A Barcelona, la recollida selectiva d’escombraries ha reeixit en llocs amb baixa densitat poblacional i habitatges unifamiliars o blocs petits (com Sarrià, les Tres Torres o Vallvidrera), amb una renda per càpita molt per sobre de la mitjana de la ciutat. Menys exitós ha estat en barris densament poblats, amb estructures verticals d’habitatge, sense espai per a la gestió interna de residus, amb horaris difícils de combinar amb el treball i amb població diversa i flotant, és a dir, els barris de classe treballadora.

Quan la supervivència o el benestar immediat són la principal preocupació, qualsevol canvi que es percebi com un sacrifici pot ser vist com una amenaça. Això fa que la transició ecològica es consideri menys urgent o rellevant respecte a altres necessitats bàsiques. Si es percep que el sacrifici individual tindrà poc impacte real, especialment si les grans empreses o les administracions no fan canvis estructurals, la motivació per acceptar sacrificis ecològics disminueix molt.

És per tot això que la percepció de sacrifici pot convertir-se en una barrera psicològica important per a l’acceptació de mesures ecològiques, especialment si aquestes no van acompanyades d’un repartiment just dels esforços i de mesures compensatòries que tinguin en compte la realitat d’aquells amb menys recursos. 

Finalment, la manca d’espais de participació real i d’apoderament col·lectiu fa que molta gent pensi que la transició ecològica no respon a les seves necessitats, sinó que s’imposa des de dalt sense tenir en compte la seva realitat. Potser no estaria de més recordar als partits polítics d’esquerres que ha estat la defensa i l’articulació de la classe treballadora la que ha aconseguit alguns dels èxits més rellevants de l’estat del benestar a Europa.